“Una persona només és una xarxa de records que es descompon en morir”
Line Amselem, escriptora, publica ‘Pequeñas historias de la calle Saint-Nicolas’
Vesteix de negre i fa broma dient que ella mateixa és “un dinosaure”, un ésser d’una altra època, la relíquia d’una cosa extinta. El que diu Line Amselem (París, 1966) té sentit: va créixer parlant ladí, el castellà antic (i pràcticament desaparegut) dels jueus expulsats d’Espanya que es van quedar al Marroc i que van conservar la seva llengua d’origen, transmesa de generació en generació i sense cap suport literari que en deixés constància. Els seus pares van abandonar el Marroc i es van instal·lar a París, on ella va néixer. Parla un espanyol excepcionalment precís i ple de girs anyencs. Amb Pequeñas historias de la calle Saint-Nicolas (Xordica), va donar la sorpresa el 2006. Ella mateixa ha traduït al castellà aquest inventari d’anècdotes familiars que dóna compte d’una cultura de mil exilis de la qual és l’última fedatària.
Aquesta construcció episòdica, que crea una novel·la però permet ser llegit en ordre aleatori, va ser una decisió a priori? És una novel·la feta de contes, però cada conte volia que fos una unitat tancada, com quan expliques una anècdota i l’acabes. O un acudit. Comences i acabes i amb una cosa intensa a dins. Em va sorgir així. Com que em feia tant de mal (encara que sé que sembla estrany dir-ho, perquè la gent quan el llegeix diu que és divertit, alegre) no volia que cada història fos més llarga que una pantalla d’ordinador, i els vaig treure tot el que vaig poder. I, després, a poc a poc, vaig poder anar escrivint episodis més llargs, com en el tram final de la novel·la.
Vostè havia dit que li agrada- ria traduir-se a l’espanyol, per ser la llengua dels seus pares. Ha estat un desafiament molt complex? Ha estat terrible. Perquè, esclar, el que volia jo era ficar l’haquitia, la llengua dels meus pares i també la seva llengua dels anys cinquanta, i a més l’espanyol colonial del Marroc. Això dominava. Jo sé parlar com una vella jueva del nord del Marroc, o com una noia dels vuitanta, o dels primers noranta a Espanya…
Va venir a estudiar llavors? Això mateix. Però parlar com una nena dels anys setanta va ser complicat. La nena parla com els pares li parlen a França, i ha estat un joc una mica difícil saber quant judeocastellà hi podia ficar sense que resultés massa pesat per al lector. Ha estat una feina llarguíssima, però no em vaig donar per satisfeta abans d’acabar això. A l’edició francesa part dels diàlegs estaven en castellà, o espanyol, però els vaig haver de treure o traduir perquè l’editorial em va demanar que els tragués. I només em vaig quedar tranquil·la quan vaig pensar en Elias Canetti, que deia que si fiques dues paraules en judeocastellà, ja saps que tot el que ve després és en judeocastellà. Però la veritat és que a la traducció va ser on ho vaig poder ficar tot sense que fos un problema.
Més que les expressions jueves, el que crida l’atenció són expressions avui en desús. Per exemple, anomenar els plats plans com a “platos pandos”. Doncs a casa meva, quan la mare em demanava que parés taula, recordo que li contestava: “¿Hondos o pandos?”. I quan vaig venir a estudiar Salamanca, tenia companys de pis i al·lucinaven amb mi, m’anomenaven “vuesa merced”. Em deien “però això no existeix en castellà”, i jo sempre responia “sí que existeix” i anà- vem al diccionari de la RAE o al María Moliner i aquestes expressions apareixien recollides com a arcaiques.
Insisteix molt que és important recordar el passat, però no pretendre recuperar-lo. Rebutja la nostàlgia? En el meu cas, el complicat era suportar una enyorança que era aliena. Tu vius en un país, tens la teva vida, el barri, les amistats, la infantesa, i uns pares que diuen que tot això no val res, que cal veure la fruita que hi havia al Marroc, el sol del Marroc, les platges… tot era molt millor. Com pots viure amb això? No tens vida pròpia, vius en la nostàlgia i ni tan sols una nostàlgia cap a una cosa que puguis tenir alguna vegada a la vida. El que recordaven els meus pares és un país que ja no existeix. Vaig pensar llavors que també el meu mereixia ser recordat, per això el llibre és al París dels setanta de la meva infantesa i els records dels meus pares. Jo tinc moltíssima memòria, però moltíssima, és una cosa meravellosa, i quan penso en les coses gairebé les toco, les sento vives, són dins meu. Amb els anys, els dols, t’adones que un ésser humà és això, com una xarxa de records i de persones, i tot això, quan desapareixes, es desfà en aquests elements, com es descompon el cos, tots els elements se’n van. Però no es tracta de nostàlgia, m’agrada donar un testimoni d’alguna cosa,
CULTURA EN PERILL “Vam formar part d’una cultura forta i alhora fràgil, perquè no té literatura” RECORD I NOSTÀLGIA “Els meus pares van viure presos de la nostàlgia per un país que ja no existia”
que em sembla bonica per compartir-la i per fer-la viure.
Una mica en perill de desaparèixer, a més. Sé que la història dels meus pares no és una història individual, és la història d’un poble que es va quedar molts segles al Marroc, que va tenir una cultura forta i arrelada, popular, però alhora molt fràgil perquè no tenia literatura. No hi ha records ni trets literaris del que som nosaltres, excepte els treballs de Solly Levi, que va escriure obres de teatre i acaba de fer una sèrie de discos que es diuen La vida en haketía. Però en realitat, d’obra literària gairebé no n’hi ha, tret d’una novel·la escrita per un espanyol de Tànger que no era jueu, Ángel Vázquez, La vida perra de Juanita Narboni, que va tenir èxit als setanta. La seva mare era modista i tenia moltes amigues jueves. Ell recorda tot això com un monòleg d’una dona que utilitza moltes expressions molt nostres. Encara que quan escriu en haquitia s’equivoqui, em sembla el millor testimoni de la cultura judeocastellana del Marroc.
Hi ha històries molt tristes, encara que el to no ho sigui, com la seva relació amb el cinema, aquest esdeveniment d’anar al cinema amb la mare a veure Els aristogats i acabar veient una pel·lícula molt rara, un western estrany. Ha, ha, ha! Bé, és la vida dels pobres, hi ha moltes coses a què no tens accés. No anàvem al cinema. Sent nens hi devíem anar un parell de vegades, i tot i així ens ho passàvem molt bé. Quan vèiem les pel·lícules a la tele recordo que el meu pare deia a la meva mare: “Mira, aquesta jo la vaig veure a Casablanca amb en tal”... I nosaltres no teníem accés a allò. Recordo que a mitjanit ens despertava per veure’n algunes, El màgic d’Oz, per exemple. Ho valoràvem molt perquè la veies una vegada i no tenies oportunitat de tornar-la a veure. Algunes pel·lícules les vèiem un cop i en recordàvem els diàlegs. Pobres i contents.