La industrial que va fer ciutat
L’hospitalet va ser la fàbrica d’aquesta dona, que va dirigir un petit imperi en una època en què només manaven els homes
Tecla Sala Miralpeix té un carrer a la segona ciutat de Catalunya, un centre escolar que porta el seu nom –una escola que ella va fundar i per a la qual va cedir els terrenys– i un centre de cultura metropolitana, que disposa d’un centre d’art, fa de seu de la fundació Arranz Bravo i conté una enorme biblioteca. I, segurament, a Tecla Sala li hauria agradat que la seva fàbrica de cotó s’hagi convertit en un gran centre difusor de l’art i la cultura. En els anys trenta ja hi havia instal·lada a l’edifici una escola amb biblioteca per als seus treballadors, principalment dones. També hi havia guarderia per als fills.
Tecla Sala va néixer l’any 1886 a Roda de Ter; la seva família ja tenia fàbriques. La seva mare va morir dos anys després que ella naixés, quan donava a llum una segona criatura. El seu pare va morir uns anys més tard, quan només tenia cinc anys. Tecla se’n va anar a viure amb uns familiars, també industrials, de qui va heretar més fàbriques: als 22 anys ja dirigia un petit imperi que va créixer en casar-se amb un altre industrial, Joan Riera i Sala que, el 1926, quan ella tenia 40 anys, també va morir. Tecla Sala tenia llavors cinc fills, una de les grans fortunes de Catalunya i prop d’un miler de treballadors al seu càrrec. Totes dedicades al sector tèxtil, a un procés o a un altre. Tot i que el vaixell insígnia de l’imperi de Tecla Sala va ser la fàbrica ara convertida en centre cultural de referència en el continu metropolità.
El 1913, el seu marit, però també ella, van adquirir diversos edificis industrials a l’Hospitalet. Però entre tots, va destacar la gran fàbrica que ara acull l’obra de fotògrafs, pintors i escultors. Aquesta factoria havia nascut a partir d’un vell molí de mitjan segle XIX. Sota el comandament de Tecla Sala va arribar a ser una de les fàbriques tèxtils més importants del segle XX. Imponent pel seu aspecte de gran factoria a l’estil de Manchester, va ser projectada per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa l’any 1882.
“Va ser una dona amb fermes conviccions religioses i amb gran responsabilitat soci- al”, apunta Josep Maria Solias, director del museu de l’Hospitalet. “Tecla Sala va ser al capdavant del seu negoci, anava a la fàbrica i estava al corrent de tot. Era qui prenia les decisions i les prenia a la seva manera. Cuidant els seus treballadors”, apunta Solias.
Mentre que el pintor uruguaià Rafael Barradas organitzava tertúlies en què participaven Dalí i Lorca en un punt de la ciutat, un altre personatge molt desconegut i poc reivindicat, Tecla Sala, dirigia els seus negocis. A començaments del segle XX, durant els anys vint i trenta, la ciutat va rebre la primera onada migratòria. Principalment, per a la construcció del metro i l’Exposició Universal de Barcelona: naixien els barris del nord de la ciutat.
Aquesta immigració també vivia a prop de la gran fàbrica de Tecla Sala, on, al contrari que en altres factories, amb prou feines es va registrar agitació social. “Va fer una gestió molt avançada, una gestió emocional, en la qual es cuidava els treballadors, la majoria dels quals eren dones: d’aquí el ser- vei de guarderia i altres beneficis socials més”, apunta el director del Museu de l’Hospitalet. Les treballadores que volien, podien aprendre a llegir i a escriure, hi havia servei de dutxes, infermeria... Si algú tenia un accident, continuava cobrant, si queia malalt, també. Tecla Sala va ser una dona amb caràcter i, potser per aquesta forta personalitat, va fer sempre el que va pensar que era el correcte.
L’Hospitalet va registrar i una important activitat tèxtil durant el segle XIX, però aquesta va ser summament important durant la primera mei- tat del segle XX. A la ciutat encara queden nombrosos exemples d’arqueologia industrial: la fàbrica modernista Godó i Trias, ubicada a la Gran Via, o la també modernista Vilumara. Edificis històrics que conviuen amb nombroses masies i cases senyorials. No és, per això, la residència privada de la industrial. Tecla Sala va viure durant aquella època a Barcelona, a la cruïlla del carrer Casp i Pau Claris (la seu actual del Departament de Justícia), encara que això no va evitar també s’impliqués en el benestar de l’Hospitalet, on tenia el seu imperi.
Després de la Guerra Civil –alguns dels seus familiars van ser assassinats a la ciutat– es va exiliar a França. Quan va tornar, va subvencionar la Creu Roja, va construir una escola al centre i va donar diners per a la construcció d’una de les que, en l’actualitat, porta el seu nom. També va pagar la restauració de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, va donar els terrenys perquè es construís un camp de futbol i altres instal·lacions esportives... “El seu nebot també es va preocupar de buscar-la quan a la ciutat feia falta alguna cosa”, apunta Solias. El seu nebot, el doctor Ramon Solanich i Riera, que també té un carrer a la ciutat, va ser el metge de la fàbrica. Però també alcalde de la ciutat des del 1954 fins al 1962. Encara que aleshores, Sala ja havia estat nomenada filla adoptiva, li havien concedit la medalla d’or de la ciutat i havien posat el seu nom a un carrer. Més enllà de l’Hospitalet, també va fer importants donacions a l’abadia de Montserrat, va finançar les campanes de l’església de Premià de Mar i va crear la seva escola professional. A Roda de Ter va reconstruir l’ església i va crear l’Escola-Llar, destinada a noies joves. Va impulsar el moviment escorta de Catalunya amb el rector Antoni Batlle... Tecla Sala va morir l’any 1973. Poc temps després, va tancar la seva fàbrica.