Quimillor que Lagarde?

Els economistes esperaven que l’eix franco-alemany triés un expert en política monetària. El president Trump va prescindir d’una economista de professió i experta en política monetària i la va substituir per algú sense experiència en bancs centrals ni mercats monetaris. Va dir que era el seu amic, cosa que no ha impedit que li retregui que no abaixi els tipus d’interès. Les borses van celebrar el nomenament perquè esperen posicions més favorables per a la renda fixa.

Pel fet de ser advocada, i abans ministra de Finances de França, no actuarà en la solitud de les altures, perquè tindrà un comitè executiu amb expertesa i perícia El que potser no haurien tingut altres candidats és el que ara necessita el nostre banc emissor. Ella va tenir una acció molt efectiva en els dos rescats de Grècia –una qüestió molt delicada– i més recentment ha donat respostes efectives a la crisi monetària de l’Argentina. No defuig les situacions delicades, sinó que sap negociar amb tots els protagonistes.

Fins ara el BCE s’hamantingut al marge de la nova manera de fer política dels Estats Units i la Xina, on té més importància la geopolítica que els aspectes monetaris. Després del Brexit, Lagarde es trobarà amb la fallida de les regles del comerçmundial i alhora amb un món amb mésmonedes que no pas el seu antecessor. Com han assenyalat J. Pisani-Ferri i G. Wolff (Brueghel), l’euro haurà de tenir més pes en les transaccions internacionals. Són necessàries tres condicions: en primer lloc, un mercat de capitals profund i realment integrat en el sistema bancari; en segon lloc, el BCE haurà de ser capaç de concertar línies de crèdit (permutes) que el converteixin realment en un banc d’últim recurs per a tots els bancs que depenen de la seva gestió monetària; en tercer lloc, ha de disposar d’un veritable actiu segur per a la zona euro.

Londres era el mercat a l’engròs per als préstecs de l’interbancari i els preus de l’Euribor es formaven entre els anomenats creadors demercat. Els grans préstecs, fins i tot en euros, se sindicaven amb relativa facilitat perquè a Londres coincidien tant els grans bancs americans com els anglesos i els de la zona euro.

Els tipus d’interès negatius van tenir la seva raó de ser per evitar que caiguéssim en una davallada generalitzada dels preus de béns i serveis (les depressions que durant dues dècades va experimentar el Japó). Qui suporta aquests tipus negatius? Segons l’Associació Alemanya de Banca, ho paguen els bancs i costa milers demilions d’euros. No afavoreixen el crèdit a les pimes, que són les que creen ocupació, i en algun moment haurem de tornar a la normalitat, una estratègia que requerirà la capacitat de negociar que sempre ha demostrat Christine Lagarde en el seu lideratge de l’FMI.

Lagarde es trobarà amb la fallida de les regles del comerç mundial i alhora amb un món amb més monedes