El canvi és autoexigència

Darrere de l’èxit de moltes empreses i de moltes persones s’hiamagasimplementl’autoexigència. Aquestasumad’esforços que coronen els objectius de cada diacoma cims efímers però rellevants. L’autoexigència és la bastida de les constàncies que ens permeten créixer des de baix. Crear una lògica d’autoexigències compartida en una organització és una aspecte difícil i fonamental. L’autoexigència és una decisió individual quenomésaflora enun context de compromís entre les persones i les empreses. L’autoexigència es manifesta en els detalls. Enl’acabamentde qualitat d’una obra. Enel compliment dels terminis. Enla revisió de la safata d’entradadels correus quenopoden esperar. Ennoperdre la perspectiva de les coses quan algun tòxic es creua al camí. Ensaludar a tothom, però en especial a aquells a qui, si els oblidéssimde fer-losungest amable, els confondríem de dubtes. Les autoexigències sónundels trets que ens distingeixencomaprofessionals. Una persona també és les seves autoexigències. Normalment, darrere del talent, hi hamésautoexigència que sort. Lasumade coneixement i autoexigència és la llavor de talents en majúscula.

Els líders sónmésefectius quan sónun exemple d’autoexigènciamésqueun flagell d’exigències. Quanels directius prenen decisions que afecten amolts, si noacompanyenels seus discursos amb una clara autoexigència i sónels primers aprendre nota del canvi, aquest queda desactivat en la seva lògicamés profunda. Nohi ha excuses per a l’autoexigència quan es proposauncanvi. Qualsevol excusa vorejaria el cinisme. Si en algun momentles exigències resulten vitals, és quan ens hihemd’adaptar. Quanconvivimamblògiques del passat que alimenten les nostres inèrcies i amblògiques de futur que alimenten incerteses. Enaquestes transicions, enquè el canvi portaun llibre d’instruccions diminut, és quan compartir autoexigències permet avaluar si el canvi emprès és realment consistent. Devegades, mésque resistència al canvi, el que hi ha és una execució mediocre del canvi, una execuciómancadad’autoexigència.

Lafalta d’autoexigència és la base de molts fracassos, tant almónindustrial comaldigital. Tots recordemaquells passatges biogràfics de Steve Jobs en què el joc d’exigències i autoexigències es portava al límit. Construir empreses que creixin i se sostinguin és impossible sense unalt sentit de l’autoexigència. Devegades ens exigim explotar bé els nostres negocis, intensificar els mercats, obrir nous mercats, definir noves eficiències. I ambel mateix afanyhemd’autoexigirnos innovar. Lainnovació és la facturació del demà. Orientar el futur té molt d’autoexigència. El passat i el seu epígon, el present, tenen sobretot inèrcies. Combinar el present i el futur és l’art delmanagement. Avui janopensemque els grans directius són simplement els executius, aquells que executen els plans correctament. Els directius que necessitem són els que s’autoexigeixen per combinar present i futur. Els qui cuiden els resultats actualsde la seva unitat de negoci i alhora perforen les agendes per introduir les innovacions que els permetran mantenir la competitivitat en el futur.

Enunmónque canvia acceleradament i en què ens relacionaremambtecnologies que encaranoconeixem, els professionals que dimiteixin de l’esforç i l’autoexigènciahotindran molt pitjor. Unade les principals autoexigències serà l’aprenentatge continu. I, una vegada més, noconfonguem la formacióambl’aprenentatge. Laformació és còmoda. L’aprenentatge

Admiració M’inspiren els líders que s’exigeixen convertir la dificultat en una oportunitat i els que no són portaveus del problema, sinó de la solució

és convertir la formació en una experiència que ens faci créixer i adaptar-nos millor. I si l’aprenentatge serà continu, el desaprenentatge serà selectiu. Nohauremde desaprendre-ho tot; nomésallò en què els nous contextoshagin dislocat les nostres velles fórmules personals o empresarials. Desaprendre és, sens dubte, el mésautoexigent. Nohi ha guies per copiar i enganxar, nohi ha manuals, només val observar, pensar i actuarper compte propi. Quandesaprenem somsubjecte i predicat alhora.

Admirola gent que porta l’autoexigènciaambnaturalitat. Sense queixes. Els qui s’exigeixen l’amabilitat envers els altres, companyso clients, encara que els seus despertarsnoevoquin dies feliços. Els coherents sense autopromoció. Admiro els qui sónpuntuals i sónbreus per respecte. Els qui militen en la qualitat. Tinc devoció pels qui acumulen èxits i aposten per la innovació, el seny i la responsabilitat. Admiroels emprenedors que s’exigeixen oportunitats que sobrepassen les seves capacitats. M’inspiren els líders que s’exigeixen convertir cada dificultat en una oportunitat i tots els quenosón portaveus del problema, sinó exploradors de la solució. I respecte als quinopensen nomésen si mateixos o en la seva empresa i s’autoimposen combinar la creació de valor corporatiuambel valor social.

Unaempresa són els grans projectes i els petits detalls. Devegades dues empreses ens semblen iguals, però comprovem que una creix millor que una altra. És obvi que la diferència pot estar en les estratègies o la capacitat d’innovació, però sovint aquesta diferència rau en les seves exigències col·lectives respecte del propòsit i la centralitat dels clients, en saber allunyar-se de les complaences fàcils, ennoperdre el sentit del detall ni deixar d’administrar esforços raonables.

El canvi sempre és fàcil quan és aliè i nomésés real quan passapelsnostres esforços individuals i les nostres autoexigències. Elméscòmodeés receptar el canvi als altres. Executar i exemplificar el canvi ja és una altra cosa. L’autenticitat i esquivar lamediocritat es construeixen ambautoexigència. Vivim en el llindar de tecnologies que canviaran lamaneracom treballem ifemnegocis. Però ni lesmàquinesmésintel·ligents ens estalviaran les autoexigències que cusen les nostres trajectòries. El canvi és simplement la persona mateixa en constant transició. I jasabemque a la vida elmésdifícil són les transicions.