La Vanguardia (Català) - Culturas
Quan la biografia és coneixement
Fa un segle Europa explorava noves formes per escriure la vida de grans personatges, una fórmula que avui s’està renovant
El 21 d’abril del 1933 el vaixell Franca Fassio, procedent de Gènova, va atracar al port de Barcelona amb més de dues hores de retard respecte al seu horari previst. Al moll esperava un grup de fotògrafs i periodistes, pendents d’un passatger il·lustre que baixava per l’escaleta. Era Emil Ludwig, 52 anys. Una vegada a terra amb prou feines va fer declaracions, es va negar a concedir entrevistes i va pujar al cotxe oficial de Ventura Gassol, el conseller d’Instrucció Pública de la Generalitat republicana. En els primers compassos de la dècada dels trenta, aquest escriptor alemany s’havia convertit en una figura mondain de l’star-system de la cultura europea. No era el comte de Keyserling, però formava part d’aquell ecosistema: era una figura d’aquell món de cultura humanista i abast transnacional –correlat de la sempre ranca Societat de Nacions– que Stefan Zweig va mitificar a El món d’ahir. Ludwig havia conquerit la fama gràcies a les seves biografies. També a Espanya.
Si bé Ludwig encara conservava fama, feia cert temps que havia començat a desinflar-se el seu prestigi. Ho exemplifica el canvi de valoració d’un biògraf i bon lector de biografies, atent a les palpitacions de l’Europa on havia viscut la dècada anterior. El febrer del 1929, Josep Pla presentava Ludwig com “el mestre universal del gènere” de la biografia. Avalava aquella afirmació amb tres exemples: “El Guillem II, el Goethe i, sobretot, el Napoleó , de Herr Ludwig, que ha deixat astorada la mateixa crítica francesa napoleonista, són obres que depassen la moda per esdevenir obres mestres”. A mitjans del 1933, després de l’estada del biògraf a Espanya, Pla modifica completament el seu judici. Carregava contra aquell escriptor que havia considerat un mestre. En un article publicat al diari El >
> Imparcial, ara el presentava com un especialista en refregits.
Què havia passat en tan poc temps? Les biografies de Ludwig, traduïdes per l’editorial Joventut, estaven ben exposades a les llibreries. Al cap d’un segle són volums empolsegats a les llibreries de vell. Reconstruir què estava passant amb el seu prestigi és erudició antiquària? Potser no, si el seu cas es pensa com a símptoma de dos fenòmens entrellaçats: la fi del cicle memorable durant el qual la biografia es va acostar com mai a la literatura i la desactivació del potencial estabilitzador d’aquell moment humanista. Què va passar amb Ludwig? Què en va ser de la biografia literària?
En el seu recent assaig El saber biográfico, premiat i publicat per Ediciones Nobel, Anna Caballé planteja una hipòtesi: Ludwig pagava el preu d’un fracàs. Després d’haver escrit llibres que l’havien convertit en un referent, es va plantejar un triple salt mortal: biografiar Jesús. I es va estimbar. “És una veritable catàstrofe literària, i no solament perquè parteix del punt de vista jueu de negar la divinitat de Jesús, sinó perquè és una novel·la desgraciada”, va dir en el seu moment el publicista confessional Manuel Brunet. Com el 1931 va denunciar l’Acadèmia alemanya en un comunicat que l’acusava d’intrusisme, en el seu afany d’utilitzar les eines de la novel·la per escriure biografies havia anat massa lluny. Els lectors de La Vanguardia ho van saber perquè els hi va explicar Augusto Assía, corresponsal a Berlín. I, després de l’arribada dels nazis al poder dos anys després, Assía hauria pogut explicar que cremarien els llibres tant de Ludwig com de Zweig.
Eren flames reals però simbolitzen també la combustió de la nova biografia, per dir-ho amb l’etiqueta proposada per Virginia Woolf. El cicle de renovació del gènere amb prou feines havia abastat uns quinze anys. Hi va haver temps per a la reflexió –el dels Aspects de la biographie d’André Maurois, The English Biography de Harold Nicolson, o diversos textos d’Ortega y Gasset– i també per al sabotatge i l’experimentació –com evidencien Orlando i Flush de Virginia Woolf, The quest for Corvo d’A.J.A. Symons o Riesgo y ventura del duque de Osuna d’Antonio Marichalar–. Però el més important és que va ser un temps de creació excepcional. Es van escriure els clàssics moderns del gènere: els retrats Eminent Victorias i Queen Victoria de Lytton Strachey, Disraeli d’André Maurois, Fouché i Maria
Antonieta de Stefan Zweig i les tres biografies de Ludwig citades en el seu dia per Josep Pla.
Fins ara disposàvem d’una explicació suficient per donar compte de com la biografia, sense deixar de ser fidel a la història, s’havia acostat a la literatura. Havia estat una qüestió de mètode: canvis formals i morals. Per una part, alguns dels nous biògrafs dominaven ja l’art de la novel·la i van aplicar tècniques de la narració novel·lesca a l’escriptura de la biografia. Va ser un desenvolupament metodològic inherent, d’altra banda, al canvi moral pel qual
La ‘nova biografia’, etiqueta proposada per Virginia Woolf, va descobrir com aplicar al gènere les tècniques de la novel·la
Va ser un desenvolupament metodològic i també moral, que va assumir els progressos de la psicologia i de la psicoanàlisi
van optar. Al divulgar-se els progressos de la psicologia, en especial de la psicoanàlisi, aquells biògrafs van utilitzar l’instrumental freudià per imaginar la dimensió íntima dels seus personatges i entendre així la seva conducta. No és estrany que Sigmund Freud llegís Maria Antonieta amb notable interès i així l’hi va comunicar a Zweig: “La part que més desperta el meu interès és, naturalment, aquella on vostè fa la feina del psicoanalista al tractar la història conjugal de la dona i l’acusació d’incest contra la mare”. També Zweig li va fer arribar a Strachey les seves impressions després de llegir les seves biografies.
Fins ara havíem analitzat així la nova biografia, centrats en teories i mètodes. Però és probable que siguem en disposició d’anar més enllà. Es tractaria, com proposa Caballé en el seu assaig, de pensar el potencial de coneixement de la biografia reprenent idees sobre l’ésser que van formular fenomenòlegs d’aquella primera meitat del segle XX. Aprofundint per aquest camí podríem millorar la crítica del gènere i, per fi, construir la història del gènere.
Caballé atrapa el lector amb un primer capítol de confessions. Ens parla de la seva trajectòria acadèmica com a estudiosa dels gèneres auto/biogràfics i de la seva experiència com a biògrafa, en especial de dos projectes avortats: l’intent que va compartir amb Arcadi Espada de biografiar Aurora Perea –amant del Pla d’acaballes– i l’intent d’explicar la vida del marquès de Comillas, que va haver d’abandonar perquè no hi havia prou documentació per armar un relat biogràfic solvent. Però l’essencial d’aquestes primeres pàgines és com reconstrueix la importància que per a ella va tenir el coneixement biogràfic davant un horitzó dispers. Li va permetre pensar-se a ella mateixa, ens diu, i per això defensa que és “un tipus de coneixement que ens és vital”.
Com es genera aquest coneixement? “Igual com qualsevol altre coneixement històric, exigeix operacions intel·lectuals que, fins i tot partint de la percepció, la transcendeixen per proporcionar un coneixement d’una altra índole”. I per pensar quines són aquestes operacions acudeix a Dilthey, que va definir l’ésser com una unitat de vida. Les disciplines que permeten estudiar aquesta unitat són bàsicament tres ciències de l’esperit: psicologia, antropologia i història. Totes es presenten en la investigació biogràfica, però no sempre de la mateixa manera. En funció del biografiat, una de les ciències és més necessària que les altres. “Aquesta disciplina procura establir relacions entre les diferents dimensions d’un sol individu –psíquica, històrica, social, familiar, ètnica, intel·lectual, temporal...–, considerant que algunes d’aquestes dimensions són essencials i rectores de la seva trajectòria vital, mentre que d’altres no ho són i fins i tot poden ser ignorades”. En l’encertat establiment de les relacions fermenta el coneixement biogràfic. Per dir-ho citant Dilthey, “només la biografia és capaç de captar la voluntat d’un home, en el seu desenvolupament i destí”.
és que Marichalar no creu tampoc en el projecte; i això és el que ocorre en els volums de la col·lecció: els seus autors són escriptors, escriuen, però no creuen en el que fan”. Li passa a Baroja en els dos llibres que publica en aquesta col·lecció o li passa a Benjamín Jarnés –prosista d’avantguarda–, que hi col·loca quatre biografies sense alè vital. Són textos que entenen secundaris o, com en les biografies que també llavors redacta Gómez de la Serna, són peces en la recreació de l’imaginari del mateix autor.
Hi va haver biografies literàries a Espanya que, llavors i fins avui, aprofundissin en la raó vital dels seus protagonistes? Caballé proposa dos títols que estan agermanats. Vida de Manolo de Josep Pla i Juan Belmonte matador de toros de Manuel Chaves Nogales. Els protagonistes són un escultor i un torero, però l’important dels llibres no és l’art de l’un i de l’altre sinó com aquells grans periodistes van reconstruir-los escoltant la lluita per la vida d’Hugué i Belmonte. Una lluita perquè el seu ésser, contra les circumstàncies, pogués refermar-se en la realitat. La veritat moral d’aquests dos llibres, en aparença menors, és la narració pura d’una voluntat, el seu desenvolupament i un destí personal. Una escola de la vida.
Conclòs el cicle de la nova biografia a Europa, el prestigi del gènere va entrar en hibernació. No va ser fins a la dècada dels cinquanta del segle XX quan el va anar rehabilitant l’escriptura històrica –de la història política i cultural–. Però a Espanya, amb la llibertat intel·lectual cancel·lada, aquesta actualització de la centralitat de la biografia va tenir grans dificultats per aclimatar-se. Hi va haver excepcions: el Verdaguer de Sebastià Juan Arbó o el Juan Valera de Carmen Bravo-Villasante. Per a la nostra tradició biogràfica Caballé proposa un relat que té com a punt d’inflexió la publicació l’any 2001 de Juana La Loca. La cautiva de Tordesillas. Amb aquell best-seller, l’historiador Manuel Fernández Álvarez problematitzava com s’havia explicat el drama d’aquella dona i així restablia la seva tràgica veritat. Potser aquesta ha estat la missió dels nous Plutarcs espanyols. De vegades des de posicions inquisitorials –com Gil Bera amb Baroja o Morán amb l’últim Ortega– i de vegades entrant a les cambres fosques –com el Miguel Dalmau dels Goytisolo i Gil de Biedma–.
Hi ha altres noms sense l’aportació dels quals no s’explicaria la consolidació (per fi!) d’una sòlida escola biogràfica a Espanya: Agustí Pons o Jordi Gracia, Isabel Burdiel o María Jesús González... Però potser ha estat Caballé qui més ha eixamplat el desafiament epistemològic de la biografia. Amb rigor historiogràfic i a partir de la reflexió sobre el subjecte del psiquiatre humanista Castilla del Pino, als seus llibres Caballé ha arriscat imaginant l’origen i el desenvolupament de la raó vital dels seus personatges. És una poètica que he intentat continuar biografiant Josep Benet o amb El fill del xofer. És la poètica que revela els vitals angles morts –l’absència del pare (Umbral), una sexualitat que no pot desenvolupar-se en plenitud (Laforet, Víctor Català), un orgull tapat amb el rigorisme ètic (Concepción Arenal)– que són el motor d’una potència creativa o una projecció cívica necessària per suturar un dolor antic. |