L’exitós pla Delta demana una segona part

tenir mai per les seves limitacions d’espai. Aena apostava per ampliar el Prat, mentre que la Generalitat i els ajuntaments de Barcelona i el Prat preferien potenciar Girona i deixar les zones verdes que envolten les pistes tal com estan. No es veien vies d’entesa entre les dues parts, i el temps apressava.

La crisi de la Covid-19 ha parat el compte enrere. Ofereix un temps mort que farien bé d’aprofitar les administracions per acordar un full de ruta que marqui el futur de la instal·lació que connecta Barcelona amb el món. Serveixi com a exemple el pla Delta, que va dibuixar fa 26 anys el creixement del port i l’aeroport com els coneixem avui. Encara que va ser executat en plena eufòria de principis de segle, la seva concepció va tenir lloc en la crisi postolímpica. En aquell temps, les administracions implicades es van posar d’acord després d’unes intenses negociacions en les quals tots van cedir en una mesura o una altra. Finalment, institucions, agents econòmics i societat civil van anar a l’una en una demostració de consens pel progrés del país.

La situació actual permet guanyar temps a l’aeroport i reobrir un debat serè en el qual es tinguin en compte tots els interessos, tant territorials com econòmics, sense oblidar el context d’emergència climàtica que ocupava un lloc preeminent a l’agenda internacional abans de la pandèmia. No en va, el pacte verd amb què es vol recuperar Europa precisament advoca per crear ocupació i dinamitzar l’economia sempre amb la reducció d’emissions sobre la taula. Difícil

equilibri al parlar d’una ampliació aeroportuària, però hi apel·len l’alcaldessa de Barcelona i l’alcalde del Prat. Els veïns d’aquest municipi saben millor que ningú com a la ribera del riu Llobregat s’abocava runa il·legal i ara hi ha uns espais naturals que atreuen ornitòlegs de mitja Europa i una platja que és lloc de lleure per a veïns de tota l’àrea metropolitana. La Generalitat, per la seva part, amplia la mirada a un context regional i pensa en el desaprofitat aeroport de Girona com la quarta pista que no té encaix al Prat. Per això seria necessari construir una nova parada de tren en la línia d’alta velocitat que uneix Barcelona i Girona per connectar un aeròdrom en hores baixes amb la capital catalana de manera ràpida i còmoda.

Més enllà d’aquest projecte, és precisament el ferrocarril el que està cridat a tenir un paper important per a desplaçaments curts. En el corredor entre Madrid i Barcelona ja té més quota de mercat que l’avió, i la liberalització ferroviària prevista per a principis de l’any que ve obre les portes a trens amb preus més atractius que dinamitzin l’oferta amb tren, com va passar en el seu moment en l’aviació. Per a això, serà fonamental l’acabament de l’estació intermodal de la Sagrera, una porta d’entrada digna amb tren d’alta velocitat a Barcelona que no pot oferir Sants, a punt del col·lapse i amb unes instal·lacions sense dimensionar per a un gran nombre de viatgers. Una cosa similar al que va succeir fa anys amb la vella terminal del Prat, on el cavall de Botero era suficient per als Jocs Olímpics, però es necessitava la gran espasa de Ricardo Bofill si es volia jugar a la lliga de les ciutats globals.

Per la seva part, el port de Bar

celona no necessita un nou pla, sinó que n’hi hauria prou amb complir el vell pla Delta per fer realitat d’una vegada per sempre els reivindicats accessos viaris i ferroviaris que permetin connectar la terminal portuària amb vies d’ample internacional al corredor mediterrani i millorar així la competitivitat d’una instal·lació que també ha anat superant rècord rere rècord sense despentinar-se durant els últims anys. La qüestió de la sostenibilitat que sobrevola l’aeroport és una de les premisses més clares que té en comú amb ell la instal·lació marítima, amb grans inversions en marxa per als propers vuit anys. La intenció és avançar cap a una reducció de les emissions mitjançant l’electrificació dels grans molls perquè els vaixells atracats deixin de cremar fuel mentre hi estan amarrats. Això sí, el canvi de rumb del port requereix una connexió a la xarxa d’alta tensió que els responsables del port esperen desencallar amb més rapidesa que els reivindicats accessos ferroviaris.