Barcelona: un elogi de la ciutat falsa

ciutat ha deixat d’aspirar a organitzar grans campionats internacionals, davant l’aparent beneplàcit –ni que sigui per omissió– de la ciutadania.

Per acabar, el seu museu principal, el MNAC, ocupa un edifici que en realitat és un decorat de fira indultat abans que el demolissin les excavadores.

En fi, la Barcelona cosmopolita amb baix nivell d’idiomes ha sabut presentar-se al món com una ciutat de ciència, tecnologia i cultura, i això malgrat la fragilitat i infradotació de les seves apostes en aquests sectors. Sempre ha aparegut algú, ja fos en l’administració o en la societat civil, que ha sabut disfressar de solvència el que eren mers projectes voluntaristes. Amb bons resultats per a tothom.

Però el repte és ara herculi per a una metròpolis que ha vist declinar el seu teixit industrial i que ha perdut per culpa d’un virus la seva principal font de riquesa, el turisme. A Barcelona l’agafa a més la nova era pandèmica amb el pulmó econòmic deteriorat. La burgesia que va ser motor de canvi durant els segles XIX i XX ha perdut definitivament força. Tret d’excepcions, les empreses catalanes o pertanyen a fons estrangers o tenen seu a València o a Madrid. L’èxode massiu de seus empresarials del 2017 va ser, es miri com es miri, una desfeta. I les conseqüències es començaran a pagar ara, quan faria més falta que mai que els centres de decisió de les companyies fossin a la mateixa ciutat.

Sense solucions màgiques a la vista, qualsevol opció de futur s’hauria de basar en la creativitat acreditada per la ciutat en els terrenys científic, tecnològic i cultural, sense menysprear capacitats com el disseny, el comerç especialitzat o l’economia verda, on Barcelona té molt a dir. Més que incrementar el PIB local, aquestes apostes estan cridades a mantenir l’estatus de ciutat captadora de talent, la qual cosa reverteix en inversió econòmica. I, ben gestionades, haurien de contribuir també –si el virus ho permet– a atreure un turisme menys depredador.

El principal problema és que serà difícil sostenir aquests sectors sense desatendre l’emergència social que es plantejarà en els propers mesos, potser la més aguda que afrontarà la ciutat en els temps moderns. El risc de voler recuperar el temps i l’activitat econòmica perduda a qualsevol preu és evident, la qual cosa pot jugar en contra d’aquesta redefinició del model de ciutat que és sens dubte tan necessària. És el peix que es mossega eternament la cua.

Per si fos poc, la seva feblesa demogràfica condemna Barcelona a ser una ciutat cada vegada més irrellevant. El somni metropolità, interromput per les polítiques antibarcelonines dels governs de Jordi Pujol i per l’autocomplaença de generacions d’alcaldes poc o gens disposats a cedir competències, no té aires de convertir-se en realitat. Mentre les metròpolis guanyen població, Barcelona segueix encallada en el seu 1,6 milions d’habitants.

Més que en projectes de futur incert com el pla estratègic per al 2030, que atribueix a Barcelona una població de cinc milions d’habitants, cal confiar en els beneficis del teletreball imposat per la Covid-19. Res no ajudaria més a la construcció metropolitana que una nova relació de convivència entre la ciutat vir

tual i la real, amb una distribució mes raonable de la població i dels fluxos de transport que pot acabar potenciant les ciutats de l’entorn: ara sabem que no és imprescindible que els treballadors que resideixen en l’àrea metropolitana es desplacin els cinc dies de la setmana a treballar al centre de la ciutat.

En aquest context, el repartiment dels limitats recursos disponibles serà en els propers mesos o anys una qüestió capital. Per a mostra, l’alarma que va saltar fa unes setmanes quan des del Govern es va apuntar la possibilitat de derivar fons de projectes d’investigació a pagar despesa sanitària.

La pregunta és: sabrà Barcelona tornar a enganyar al món i amagar la seva condició de petita ciutat de sol, mojitos i platja per presentar-se com una metròpolis de cinc milions d’habitants compromesa amb la ciència, la tecnologia i la cultura –l’aposta per la Ciutadella del Coneixement és fonamental en aquest sentit–, amb el que això comportaria en termes d’ocupació i de prosperitat?