El retrobament del Canaletto partit

És el gran reclam de la sala. Dues dones el miren atentament. És aquest?,pregunta una d’elles. Sí, aquest. Meitat cubà, meitat britànic, l’enigmàtic Canaletto dividit es reuneix per primera vegada a Canaletto 1697-1768, una exposició que commemora els 250 anys de la mort del mestre venecià al Museu de Roma Palazzo Braschi. Partit en dos durant el segle XVIII, mai fins ara s’havien pogut veure juntes les dues parts del mateix quadre, la divisió del qual ha alimentat la llegenda del paisatgista.

El venecià Giovanni Antonio Canal (1697-1768), més conegut com a Canaletto, es va traslladar a viure a Londres entre el 1746 i el 1755. Havia esclatat la guerra de successió austríaca i els aristòcrates anglesos, els seus grans mecenes, ja no viatjaven amb tanta assiduïtat a Venècia. L’artista perdia un dels seus principals mercats. En aquesta època no s’era ningú en l’alta societat britànica si no es tenia un dels paisatges del venecià. Així que Canaletto va decidir mudar-se durant uns anys a Londres per continuar amb les seves famoses vedute. Va ser allà on va realitzar, el 1751, una de les cinc grans vistes del sud de la capital britànica, les del riu Tàmesi al seu pas pel barri de Chelsea.

“Segurament el va tallar ell mateix per la dificultat de vendre’l”, explica la comissària de l’exposició, Bozena Anna Kowalczyk, una de les estudioses més importants de Canaletto i el seu nebot, Bernardo Bellotto, que ocasionalment va utilitzar el mateix pseudònim.

Els anys de Canaletto a Londres van ser feliços i de gran creativitat, però l’artista va travessar moments de dificultats econòmiques. Hi havia veus, potser envejoses, que l’acusaven de no ser el mateix que havia tingut tant èxit a Venècia. “Els col·leccionistes anglesos eren escèptics amb la seva manera de treballar i deien que la llum que pintava a Londres era diferent d’aquella de Venècia. Va haver de defensar-se”, explica Kowalczyk”.

Al llarg de la seva estada a Anglaterra el venecià va posar dos anuncis en el Daily advertiser per convidar els curiosos al seu estudi per ratificar que ell era el veritable Canaletto. En el segon dels anuncis, del 1751, just després d’haver viatjat a Venècia durant vuit mesos, explicava que havia representat el Chelsea College, la Ranelagh House i el riu Tàmesi, i animava qualsevol a veure-ho i valorar-ho durant quinze dies.

No va aconseguir impressionar el famós antiquari George Vertue, les notes del qual sobre l’art britànic de la primera meitat del segle XVIII són una valuosíssima font d’informació sobre l’època. “Aquesta vista no és tan bona com altres obres que havia portat abans a Anglaterra, ni sembla millor que allò que altres pintors a Anglaterra poden fer”, va escriure Vertue.

Per tot això, és molt possible que el venecià decidís dividir-lo en dos, sabent que per cada meitat en podria obtenir unes sis milions de lliures de l’època, mentre que sencer només costaria uns 10 milions. Es desconeix exactament quan es va produir aquesta separació. Només se sap que va succeir abans del 1802, quan la part dreta va aparèixer en solitari en una subhasta de Christie’s.

“Segurament el va tallar ell mateix per la dificultat de vendre’l”, assegura la responsable de la mostra

Colors més brillants

Ha estat precisament aquesta part dreta la més difícil d’aconseguir. Mentre l’esquerra, amb colors més brillants perquè la van netejar recentment, pertany al National Trust britànic, la dreta és propietat del Museu Nacional de Belles Arts de l’Havana. Hi va arribar el 1951 de la mà d’Oscar Cintas Rodríguez, un magnat de ferrocarrils i col·leccionista d’art, que la va llegar al poble cubà després de la seva mort.

Encara que hi havia hagut diversos intents d’unir-les, mai ningú no havia aconseguit que el Museo Nacional permetés que el seu Canaletto abandonés la més gran de les Antilles. “Hem estat afortunats de moment de les relacions amb Cuba –explica Kowalczy–. Ara hi comença a haver una fase d’obertura, però durant anys era impossible fer un intercanvi cultural. No ho havien permès mai, i això obre els dos països, Itàlia i Cuba, a noves col·laboracions. Soc realment feliç”.