La Vanguardia (Català) - Culturas
Crit, dubte, amor
El novembre del 1963, quan feia pocs dies que s’havia publicat el segon EP de Raimon, Lluís Permanyer li va dedicar un article al setmanari Destino titulat Raimon, poeta. A banda de l’exitosa Se’n va anar –la cançó ensucrada d’Andreu i Borrell amb la qual Raimon i Salomé acabaven de guanyar el Festival de la Cançó del Mediterrani–, aquell petit disc de només quamanyer tre cançons contenia l’existencialista Disset anys, el primer poema de Salvador Espriu que el cantautor va musicar i una versió censurada del Diguem no. L’havia compost feia un any quan encara estudiava a València, compromès amb les revoltes dels miners d’Astúries i inspirat per la lectura de L’homme révolté d’Albert Camus. Des dels primers capítols de la seva biografia artística, Raimon va empeltar en l’alta cultura del seu temps unes cançons que es feien populars de seguida.
Com tota la societat compromesa de Catalunya, el periodista Per- sabia que aquelles cançons brillaven com un diamant. “Por la gran verdad que hay en todo cuanto dice y cómo lo dice, cualquiera que tenga el oído atento y un mínimo de sensibilidad debe sentir cómo en su interior se produce un alteramiento emocional, el mismo que se da cuando nos encontramos con algo grande, bello y verdadero”. Són molts dels millors artistes dels país (Miró, Tàpies) els qui han
El cantautor va empeltar en l’alta cultura del seu temps cançons que es feien populars de seguida
reflexionat sobre l’alterament provocat per aquest magma. Entre la literatura i la música, amb el seu crit cantat, Raimon va donar forma a un poble que a través d’ell prenia consciència de ser-ho i, més endavant, descobria la seva pròpia tradició lírica gràcies també a ell. Però, alhora que xuclava l’energia de la seva època i la transformava en cant plural, no deixava de realitzar un exercici d’introspecció dubitativa i d’afermament de la seva personalitat a través d’una sostinguda experiència amorosa i napolitana.
Aquest itinerari complet, abocat cap endins i cap enfora, es pot resseguir a Tot el que he cantat. El volum recull les lletres que ha escrit, els poemes que ha musicat (d’Ausiàs March a Salvador Espriu) i dues versions (una, colossal, és Amanda de Víctor Jara). També un pròleg combatiu, escrit ara expressament, i una sèrie de textos antics que havien precedit altres edicions impreses dels poemes que són les seves cançons. Són breus assaigs de Joaquim Molas, Joan Fuster, Salvador Espriu i Enric Gispert. També de Manuel Sacristán. A finals del 73 Sacristán va definir el seu corpus com “una mena d’autobiografia col·lectiva”. Era una definició molt lúcida. Però l’evolució posterior d’aquest home d’esquerres, menys coneguda, tindria sobretot el mèrit d’actuar com una autèntica consciència crítica de la transició. Demà deixa els escenaris. Gràcies. L’esperança és que, ara, escrigui les memòries d’un temps, d’un país.