La Vanguardia (Català) - Culturas
Un nòmada britànic
Comencem amb l’autor d’El turista desnudo (2006), tot just traduït al castellà. Mr. Lawrence Osborne (1958) és un anglès llest i belluguet que va estudiar llengües modernes a Cambridge i Harvard, va escriure unes quantes novel·les i vagarejà pel món fins a tenir el convenciment que a hores d’ara ja no és possible escriure grans llibres de viatges –em passen pel cap relats icònics de Michel Peissel sobre el Tibet o el regne prohibit de Mustang– perquè d’acord amb el ritme d’expansió de l’anomenat turisme global, on els operadors brollen com els esbarzers en totes les fenedures del planeta, Osborne considera que “un día el mundo entero será un complejo turístico interrelacionado, llamado Cualquier parte”. En poques paraules: no quedarà a la Terra cap indret verge els pobladors del qual ignorin l’existència de l’home blanc i la seva civilització.
Partint d’aquella teoria el nòmada Osborne, observador atent, ple de curiositat i urgències aventureres –atret o més aviat hipnotitzat per les exploracions que l’antropòloga Margaret Mead va dur a terme als anys trenta per Nova Guinea i les incursions de l’així mateix antropòleg Claude LéviStrauss per El Dorado brasiler–, el sentit de l’humor combinat amb un cert romanticisme i la capacitat per suportar fases de dolor i follia, Osborne va planificar un llarg itinerari a la recerca dels límits de l’home contemporani; va arrencar del Dubai futurista, va continuar per la miserable Calcuta, les illes Andaman tot just devastades per un tsunami, Bangkok (descriu la capital tailandesa com un immensurable temple de la sanitat i el fitness), per en acabat visitar Bali i el seu obsessiu gamelan i per fi desembocar a Papua Nova Guinea, la gran illa revestida de boscos compactes, obscurs i desassossegadors que oculten les cases arbòries i ètnies salvatges com els kombai ancorats en el passat més remot de la humanitat. Allà Lawrence Osborne va creuar la línia vermella de la seva resistència i va poder intuir que “en el futuro esos entornos serán parques temáticos o reservas patrulladas, como el pueblo de Malpaís visitat por los Alfas en Un mundo feliz”, de Huxley.
És possible que Osborne no cregui en els llibres de viatges, un dels grans vessants clàssics de la literatura de no-ficció, però el seu és excel·lent. S’hi entra i no resulta gens fàcil sortir-ne fins al final. És més que el bon relat d’una expedició de mesos per la ruta d’Orient en la qual contrasta la trivialitat hipercapitalista de Dubai amb el paradís
Osborne brinda lliçons de vida, i llegir-lo significa recuperar el plaer d’un sabor deliciós