Mestre Echenoz

Potser ara mateix ningú no diria que l’última novel·la de Jean Echenoz (Orange, 1947) havia estat 14, un paradigma de concisió expressiva que aplegava en molt poques pàgines, fins i tot menys de les indispensables, la visió de l’autor sobre la Gran Guerra. A parer meu un text magnífic, encisador, referencial, en un temps com aquest nostre en què la narrativa tendeix amb cinisme a la desmesura. El lema forassenyat vindria a ser: a més nombre de pàgines, més vendes. Echenoz personifica a les seves obres més recents l’actitud contrària. Penso en títols com Córrer (sobre la història tràgica de l’atleta Zátopek), Ravel (a l’entorn del músic francès) i Llampecs (inspirat en la figura de l’enginyer i inventor de la bombeta sense fil Nikola Tesla). Un quartet de ficcions senzillament delicioses que sembla defi- nir l’etapa de maduresa del seu autor. O si més no un dels seus vessants.

Perquè Echenoz acaba de treure un llibre que fa recordar altres vells llibres seus (La aventura malaya o Lago), però no els últims. En concret no té cap relació amb 14. Sens dubte, és un altre Echenoz, diferent però no menys brillant. Es tracta d’una novel·la que ha titulat Enviada especial .No hi ha motiu de confusió: des del primer moment queda clar que Echenoz s’embarca en una obra de gènere, per ser més exacte d’espies, explota el seu profund coneixement de les regles del gènere popular per excel·lència i aplicant-les a consciència, amb una destresa i un rigor admirables alhora que les subverteix quan li convé, arma un text divertidíssim, amarat d’ironia, una joguina literària de primer rengle sobre coses tan serioses com la lleialtat, la fal·làcia, la mort o voler minar

Ironitza sobre la mort o la lleialtat i intenta combatre amb armes eròtiques el règim de Corea del Nord

amb recursos eròtics l’obscur règim de Corea del Nord, encarnació del Mal, i al cap i a la fi posar a la picota la decadent burgesia francesa, les novel·les d’agents secrets de l’estirp de James Bond i altres espècimens semblants i aconseguir que un es quedi enganxat a la història contada amb desimboltura burlesca pel mestre Echenoz.

He llegit que ell nega la seva intenció d’amanir una paròdia i potser això explica que reti homenatge al seu mestre, el gran Pierre Michon, introduint-lo de biaix en el relat. Així, doncs, potser sí que

LLIBERT TEIXIDÓ