La Vanguardia (Català-1ª edició)
“La reina Camil·la ha reaccionat bé davant el càncer: somrient”
Per què es va fer vostè infermera i, a més, oncològica? Això es va preguntar la meva mare quan li vaig dir que volia ser infermera oncològica. I em va advertir que no havia estat mai una persona cuidadora.
La va ofendre el comentari matern?
Al contrari, vaig pensar: “Doncs ara veuràs”. I me’n vaig anar a Edimburg a estudiar infermeria i després a Londres a especialitzar-me en oncologia.
Per què oncologia?
Perquè sempre he pensat que el més interessant i meravellós per a les persones són les altres persones. I, en tractar el càncer, les podia arribar a conèixer durant mesos i anys i tenir relacions profundes i duradores amb els meus pacients.
No l’afligeix veure’n morir alguns?
El tractament oncològic sovint és brutal i els deixa destrossats, però, per això mateix, és quan pots marcar la diferència en els seves vides... És la meravellosa oportunitat de sentir-te necessari i útil.
Patir és dolent; haver patit, bo.
També ho he viscut amb ells! I després del patiment han donat un sentit nou a les seves vides i també a la meva. I no cregui que l’experiència del càncer és llunyana.
Em temo que és difícil pensar-ho.
Quan vaig començar com a infermera, al Regne Unit teníem un de cada quatre ciutadans amb diagnòstic de càncer; ara ens acostem a un de cada dos.
Augmenta perquè vivim més?
En els joves també s’incrementa el càncer un 2% l’any, sobretot de pulmó i laringe, de manera que el 2040 tindrem un 30% més de pacients.
Per què pensen que hi ha més càncers?
La contaminació que patim avui és menys observable que els fums d’altres temps, però més cancerígena, com la dels microplàstics.
Com va començar la Fundació Maggie’s?
Vaig conèixer Maggie Keswick fa 30 anys quan ella en tenia 53 i un càncer de mama avançat. La Maggie era una influent arquitecta i el seu marit, Charles Jones, un crític no menys influent. A l’hospital, la Maggie no acceptava ser una pacient més.
En quin sentit?
Llavors no hi havia internet i els pacients acceptaven amb resignació el que diguessin els