Punt i a part

dels menors que resideixen a Catalunya hi viuen. Tant per justícia social com per necessitats econòmiques i laborals, hauria de ser un àmbit més que rellevant.

Entre els nous reptes que s’han d’afrontar cal subratllar la desitjable integració del col·lectiu immigrant, tant del que ja ha arribat (un 90% de l’ocupació 2017-2023 a Catalunya l’han ocupada no nascuts a Espanya) com del que ha d’arribar: evitar tensions socials exigeix invertir en els territoris on es concentra més. I, vinculat indirectament a aquest últim aspecte, emergeixen els problemes d’accessibilitat a l’habitatge i al lloguer. Es tracta d’un àmbit que exigeix col·laboració publicoprivada per incrementar l’oferta i moderar, o reduir, els augments de preus. A més, no es pot oblidar en absolut que la pròxima dècada arribaran a Catalunya un mínim de 50.000 immigrants/any, un col·lectiu que es dirigeix a un lloguer accessible pràcticament inexistent.

Entre els aspectes innovadors que cal afrontar destaca l’inquietant futur de l’envelliment i de l’increment de la dependència: d’aquí 20 anys, la població de 68 i més anys haurà passat del 17% al 27% del total (d’1,3 a 2,3 milions). Sostenir aquest grup i, dins el mateix, els més grans de 85 anys (dels 250.000 d’avui als 550.000) no serà una tasca fàcil.

Com tampoc no ho serà l’adaptació al canvi climàtic, tant en la potenciació de la producció d’energia verda com en l’impuls de la reducció d’emissions en empreses, transport i llars.

Avançar en la millora d’aquests crítics aspectes requereix voluntat política i recursos financers. Per això, la revi