La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’artista que crea escultures amb bombes del Vietnam per guarir les ferides
Tuan Andrew Nguyen, premi Joan Miró, exposa per primer cop a Espanya
El paper de l’artista és exactament el mateix que el de l’amant. Si algú estima una altra persona, l’ha de fer conscient d’aquelles coses que no veu”. Tuan Andrew Nguyen (Ho Chi Minh, antiga Saigon, 1976) fa seva la reflexió de l’escriptor afroamericà James Baldwin per explicar una obra que en bona mesura versa sobre la memÚria i com ens pot ajudar a lluitar contra el trauma. A la Fundació Miró, seu de la seva primera gran exposició a Espanya, Nguyen ens introdueix al seu món subtil i radical per mitjà de tres escultures inspirades en Calder, artista que es va significar contra la guerra del Vietnam. PerÚ a diferència de les de Calder, les seves estan construïdes a partir de fragments de bombes i projectils utilitzats durant la guerra. Objectes mortífers, que en cas que haguessin detonat podrien haver mort milers de persones al seu voltant, als quals l’artista, com si volgués reconèixer la compassió de la bomba per no haver explotat, dona una nova vida afinant les peces perquè quan es percudeixin emetin freqüències sonores amb propietats guaridores.
És l’inici d’Els nostres fantasmes viuen el futur, l’exposició corresponent a l’últim premi Joan Miró, i de l’interior de les sales s’escapa el lament d’una bomba que no va explotar i que està sent enterrada en un clot per a una detonació segura: “L’oficial naval que es va encarregar de carregar-me no va activar el fusible de contacte. Durant anys vaig maleir el seu nom. Vaig maleir la seva insuficiència, la seva incompetència. Per deixar-me en una ombra de mi mateix. Per deixar-me aquí durant gairebé 50 anys”. Nguyen continua amb la seva càmera l’enterrament gairebé cerimonial del fallit artefacte i el juxtaposa a un vell film de propaganda dels EUA sobre la precisió i potència de la seva tecnologia militar ( Els sons insepults d’un horitzó imperfecte).
Nascut a Ho Chi Minh, l’artista i cineasta va emigrar amb la seva família als EUA quan era nen i va tornar al Vietnam, on actualment treballa, després de llicenciar-se en Belles Arts per la Universitat
“Se’m trenca el cor cada dia quan veig el violent genocidi que hi està havent a Gaza”
de CalifÚrnia. Va formar part dels boat people (gent dels bots), l’onada de refugiats que van fugir per mar després de la guerra. El trauma del desplaÁament encara l’afecta. “Tot i que aquesta és una ocasió per celebrar, no puc seure aquí davant vostre sense expressar tristesa, dolor, preocupació per totes les guerres que estan passant ara. Seria poc sincer per la meva part no compartir amb vosaltres com se’m trenca el cor cada dia quan veig tots els civils i tots els nens que pateixen o han perdut la vida en el violent genocidi que està tenint lloc a Gaza”.
Els nostres fantasmes viuen el futur, comissariada per Martina Millà, explora els traumes heretats de la guerra . “La narració de les histÚries, compartir-les amb els altres, és l’eina que ens pot ajudar a a guarir i continuar endavant”, diu. A L’esdevenir de l’espectre dels avantpassats, una videoinstal·lació multipantalla, són les famílies dels soldats senegalesos que van anar a lluitar amb els francesos al Vietnam, mentre que a Perquè cap dels vius no escoltarà, la filla d’un soldat marroquí i mare vietnamita escriu una carta al pare que no va arribar a conèixer. ●