La Vanguardia (Català-1ª edició)
El cercle de la vida
La covid i la crisi climàtica anticipen reptes encara més grans per a l’home, com el domini de la intel·ligència artificial, però hi ha motius per a l’optimisme
Uns moren perquè d’altres visquin. Aquest és el cercle de la vida sobre el qual fa tres mil segles que la humanitat s’expandeix. No és gaire. La humanitat està en la seva infantesa. La capacitat de supervivència natural de l’Homo sapiens pot assolir milions o milers de milions d’anys. Falten moltes galàxies per conquerir abans de l’apocalipsi, encara que sempre ens quedarà algun catastrofista recordant-nos com es van extingir els dinosaures.
La humanitat, en tot cas, no ha d’esperar que un meteorit l’aniquili. Va aprendre a suïcidar-se com a espècie quan va descobrir i va utilitzar la bomba atòmica. Això va ser fa 75 anys. Avui hi ha unes 13.400 armes nuclears, suficients per convertir el planeta en un món inhabitable i matar no desenes, sinó centenars de milions de persones. Tot i així, molts sobreviurien a l’holocaust nuclear perquè ni amb un arsenal tan impressionant no es poden assolir tots els racons del planeta, encara que, sens dubte, la seva existència serà miserable.
Hem sobreviscut a la guerra freda, quan més a prop vam estar d’aquest final anunciat, i estem sobrevivint també a l’era industrial, que no és poca cosa ja que la nostra economia productiva omple l’atmosfera de CO2 i altres gasos que fan pujar la temperatura. La crisi climàtica transformarà el món i eliminarà moltes espècies i collites, però no amb tots nosaltres. Uns quants supervivents encara podran trobar aigua i un tros de terra fèrtil per conrear.
Abans ens extingirà un virus, potser un de fabricat en un laboratori i alliberat per un governant paranoic o una secta nihilista. L’amenaça més seriosa que tindrem, tot i això, sembla que seran les màquines. Gràcies a la intel·ligència artificial, hi ha màquines que n’aprenen soles. Aviat podran encarregar-se de tota la feina intel·lectual i arribarà un dia en què seran més intel·ligents que nosaltres. Espanta pensar que puguin pensar per si mateixes i desenvolupar els seus propis valors, un codi ètic que no estigui alineat amb el nostre. Espanta pensar, així mateix, que podran matar-nos i que sense elles nosaltres no podrem prosperar. No crec que ningú vulgui renunciar al progrés. Transformar l’economia productiva, fer-la més neta i més justa, així com menys dependent del benefici, no implica renunciar al progrés, al contrari. La crisi de les democràcies liberals i del capitalisme que les sustenta obliga a repensar la relació cost-benefici per frenar la desigualtat i resoldre les crisis que ens atropellen la vida, començant pel virus i seguint per l’escalfament global. És el que fan, sense anar més lluny, el pla de recuperació de la UE i el programa que, amb participació ciutadana, ha dissenyat França per tenir una economia sense emissions el 2050.
El 2020 ens ha posat molt a prop del precipici i, malgrat tot el que s’ha fet malament, malgrat els 2,3 milions de morts, la gran majoria de persones i països han respost. Ha estat possible desenvolupar una vacuna en temps rècord i ara s’està produint en unes quantitats i a unes velocitats mai vistes. De l’Institut Serum de Pune (Índia), que és la principal fàbrica de vacunes del món, surten cada dia 2,3 milions de dosis de l’AstraZeneca.
La Unió Europea, a més del pla conjunt de recuperació, també ha posat en marxa un pla conjunt de vacunació. És veritat que no funcionat gens bé i que amb prou feines s’ha pogut vacunar el 3% dels ciutadans, quan a la Gran Bretanya van pel 15% i als Estats Units, on cada dia es posen 1,3 milions de vacunes, han superat el 8%, però malgrat el caos polític, la UE ha demostrat una genuïna voluntat de cooperació perquè cap dels 27 estats que la formen es quedi enrere.
Itàlia, el primer país colpejat i un dels més castigats per la pandèmia, tindrà un govern dirigit per Mario Draghi, un dels més prestigiosos gestors europeus. Li donen suport la Lliga i el Moviment 5 Estrelles, forces que fins ara eren populistes, xenòfobes i antieuropeistes.
La burocràcia, tantes vegades injuriada, demostra una eficàcia molt superior a la dels polítics per resoldre problemes complexos. Els governs que s’han posat a les seves mans han combatut millor el virus.
Després de molts anys apel·lant a l’emoció i al catastrofisme, parlant molt de suposats perills, com, per exemple, la immigració, però fent molt poc per resoldre el dèficit demogràfic, Itàlia demostra que avui hi ha una oportunitat per a la gestió seriosa i tranquil·la dels assumptes més greus.
Israel és un altre bon exemple. La seva campanya de vacunació és modèlica. El 42,5% dels seus 9,3 milions d’habitants ha rebut almenys la primera dosi de la vacuna i el 26,8% ha rebut la segona. El primer ministre Netanyahu, processat per corrupció i amb eleccions anticipades al març, necessita superar la pandèmia per tenir un bon resultat electoral. Però si Israel vacuna millor que ningú, no és perquè Netanyahu hagi negociat bé amb les farmacèutiques sinó perquè Israel té un sistema de salut universal i gratuït que cobreix tota la població i està digitalitzat. És la burocràcia la que venç el virus, no la política.
Estem doblegant la pandèmia i posant les bases per a una nova economia. Els governs entenen ara que han d’investigar més i cooperar millor. Els seus instints depredadors encara provocaran moltes tragèdies. La pugna per les vacunes, sense anar més lluny, és un fracàs moral dels països rics. Però també és veritat que l’OMS, amb ajuda d’algun d’aquests països rics, treballa per posar 2.000 milions de vacunes als 77 països de rendes més baixes abans de final d’any.
El cercle de la vida no s’acaba per a nosaltres. Encara no.
Israel i Itàlia demostren que els problemes més complexos els resol la burocràcia i no la política