La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ja hi tornem a ser
L’Espanyol cau a Anoeta després de concedir dos gols als primers minuts
L’Espanyol hi va tornar a Anoeta i va perdre contra un equip que no va ser millor, però sí més pràctic. Va anar a remolc després de dos gols matiners de la Reial i, tot i que va empatar abans del descans, es va confiar a un domini tan preciosista com estèril, tot i que voluntariós. Els locals en van tenir prou amb una acció aïllada per sortir victoriosos malgrat que van jugar l’últim quart d’hora amb un home menys .
Rubi va complir la promesa de la prèvia d’anar a totes amb els únics canvis al seu onze dels obligats per les lesions i a part de l’alineació de Naldo per Óscar Duarte a l’eix de la defensa amb prou feines va fer un retoc posant Melendo per Piatti a la banda esquerra de l’atac blanc-i-blau. Més arriscat va ser Alguacil donant els laterals de la seva defensa a Elustondo i el del planter Aihen Muñoz en lloc de Zaldua i Theo, titulars contra el Betis a la Copa i ahir a la banqueta.
Però si un equip va sortir desconnectat ahir a Anoeta aquest va ser l’Espanyol, que va veure com en menys de 10 minuts el rival era capaç de marcar dos gols com per art de màgia. Primer Mikel Merino en la primera acció d’atac local, després que Willian José rematés de cap al pal el segon córner que van picar els locals. El navarrès va ser el més murri per avançar-se a tots els defensors espanyolistes i empènyer la pilota a la xarxa quan encara es disputava el tercer minut de joc. I no en van passar ni cinc quan l’ his pa n obr asilen y feia el segon des dels onze metres en un penal xiulat pel VAR.
No s’havien complert ni els primers 10 minuts de joc i l’Espanyol, perdut a Anoeta, ja havia encaixat dos gols que presagiaven el pitjor. Tot i així, va ser capaç de posar-se per fi a jugar, amb massa retard, i demostrar que podia tenir més arguments que el rival. El problema va ser que en aquell moment ja s’havia fet una mica tard i la Reial dominava tant al camp com al marcador.
Els de Rubi no es van arronsar i en la seva primera rematada a porta, un centre rematat de cap per Naldo avançant-se al marcador en un córner, van ser capaços de marcar per retallar distàncies. Una acció a pilota aturada que –oh, miracle– aquesta vegada no castigava l’Espanyol, sinó el rival. S’acabava de complir la primera mitja hora de joc i els blanc-i-blaus tornaven a ficar-se en un partit en què havien estat absents fins aleshores. I no es van aturar aquí, perquè quan els blanc-i-blaus es van posar a jugar de debò, mitja hora després que comencés el partit, van demostrar que eren més equip que la Reial. I van tenir el seu premi, merescut, ja en l’afegit d’aquest primer període, quan el local Llorente es va marcar en pròpia porteria mirant de refusar una rematada de Baptistão.
L’Espanyol se n’anava al vestidor amb una segona oportunitat potser immerescuda. Però el marcador no enganyava i els de Rubi van creure que tenien la sort i el partit de cara. Només així s’explica que ni ells ni el mateix Rubi reaccionessin als primers avisos de la Reial en l’arrencada del segon període. Els visitants eren els qui tenien el control, és cert, però va ser Mikel Merino qui va tornar a alertar del perill de la Reial i Willian José qui va rematar una centrada seva al segon pal per tornar a posar-se al davant al marcador.
En el duel dionisíac i apol·lini en què tan sovint es dirimeix el futbol, el partit d’Anoeta tornava a demostrar que la passió sempre s’acaba imposant a l’ordre i la Reial, fent un joc esbojarrat, sense ordre ni concert, tornava a dominar un Espanyol amb arguments però sense explicacions per al que estava passant.
Ni tan sols amb l’expulsió –justa– de Merino per doble groga amb més d’un quart d’hora de joc al davant ni amb el recurs de Rubi amb Piatti i Puado els visitants en van tenir prou per recompondre’s.
Rubi va sortir amb tot i va aconseguir igualar el marcador, però el domini posterior va ser estèril