La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els perfils del ‘9’
El Barça fitxarà un davanter centre, una professió de risc al Camp Nou
“És una oportunitat molt maca, segur que en gaudiré molt”, va dir Munir quan va ser presentat ahir com a jugador del Sevilla. El jugador ha deixat una vacant a la davantera del Barça i el club està convençut de l’obligació de fitxar un nou al mercat d’hivern per poder descarregar Luis Suárez o vestir eventuals absències de l’uruguaià. Disposa de dues setmanes per triar sobre el perfil desitjat per Valverde: un jugador cedit –així s’evita una inversió forta–, de qualitat contrastada i sense res que interfereixi en una adaptació immediata a les rutines blaugrana. Jugar de nou al Barça contemporani és una feina precària –sotmesa anteriorment a un sistema que prescindia del golejador nat i ara a la tirania productiva de Messi i Luis Suárez–, i nombrosos futbolistes de primer nivell i característiques diverses han fracassat en la pretensió, cas d’Ibrahimovic, Bojan, Alcácer o Munir. D’altres, com Villa o Alexis Sánchez, van rendibilitzar la seva polivalència per adaptar-se a altres posicions de la línia atacant. En tot cas, amb les excepcions d’Eto’o i Suárez, el període d’estada d’un davanter centre al Barça és breu. No n’hi ha gaires que s’hi hagin pogut estabilitzar.
Eto’o, l’últim depredador. Ràpid, oportunista i eficaç, el camerunès va facturar 36 gols la cinquena i última temporada que va ser al Camp Nou, on va registrar una trajectòria triomfal. Però Pep Guardiola va decidir prescindir-ne la seva segona campanya a la banqueta, a la recerca de més protagonisme de Messi, i va decidir situar habitualment l’argentí com a fals nou. L’estratègia va tenir efecte en els resultats i també des de la perspectiva estètica, i la figura del davanter centre tradicional va desaparèixer dels esquemes del Barcelona des de la sortida d’Eto’o el 2009 i fins a l’arribada de Luis Suárez, en coincidència amb la de Luis Enrique Martínez a la banqueta, el 2014.
La ruïna d’Ibrahimovic. Però Guardiola no va voler prescindir d’un golejador i va decidir incorporar Zlatan Ibrahimovic. El suec es va convertir en el fitxatge més car del Barcelona fins aleshores. El club va pagar-ne 46 milions a l’Inter, a més d’Eto’o (valorat en 20 milions), però l’egòlatra davanter aviat es va mostrar incompatible amb Messi. Ocupava la zona d’influència de l’argentí i mancava de qualitats, i potser de predisposició, per reciclar-se als extrems. Engolit per la figura de Leo, Ibrahimovic no es va resignar a la suplència i es va convertir en una bomba de rellotgeria al vestidor, per no parlar del seu agent, l’inefable Mino Raiola. Va aguantar una temporada, en què va fer 22 gols en 46 aparicions, i la seva cessió i posterior traspàs al Milan va ser en un dels negocis més ruïnosos del club. “Guardiola ha comprat un Ferrari i el condueix com si fos un Fiat”, va dir contra la falta de protagonisme.
Bojan, massa precoç. Format a les categories inferiors, Bojan Krkic va agafar el dorsal 9 d’Ibra la seva tercera temporada amb el primer equip. És el tercer futbolista més jove que ha debutat amb el Barça i el més precoç de fer un gol, amb 17 anys i 51 dies. Tot això va fer dipositar un excés d’esperances en un nen que va acabar sucumbint a la pressió. Va haver de renunciar a la posició de davanter centre i desplaçar-se a l’ala, preferentment a l’esquerra. Va rendir de manera acceptable però insuficient per actuar amb regularitat en competència amb Villa i la seva progressió va quedar estancada. Va deixar el club després de quatre cursos (2007-2011) amb un registre de 41 gols en 163 partits.
Camaleònic Villa. Fitxat en coincidència amb el traspàs d’Ibrahimovic, havia actuat com a davanter centre nat durant cinc temporades al València i al Mundial del 2010 que acabava de guanyar Espanya. Però a Barcelona va haver de reciclar-se per deixar el carril central lliure per a les incursions de Messi. D’aquesta manera, conscient de les prioritats tàctiques i de l’ordre jeràrquic, va aconseguir força presència a l’equip, gairebé fins a vorejar l’etiqueta de titular habitual. Va supeditar l’ofici de golejador a les necessitats col·lectives, però una fractura de tíbia al Mundial de clubs del 2011 li va passar factura. Malgrat tot, 48 gols en 119 aparicions són una bona xifra. Alexis Sánchez, un totterreny. L’agressivitat i capacitat per actuar indistintament en qualsevol posició de la davantera van ser les claus d’un davanter que, en tres anys al Camp Nou, va actuar sota la direcció de tres entrenadors: Guardiola, Vilanova i Martino. Va tenir alts i baixos, però, com en el cas de Luis Suárez, el seu compromís no va estar mai en qüestió. Amb 19 dianes, el seu darrer curs va ser el quart màxim golejador de la Lliga i va ser traspassat a l’Arsenal per una xifra rècord en les vendes del Barça: 42,5 milions.
Alcácer, el gol als gens. Bloquejat per l’enorme talent de Suárez, Paco Alcácer no va poder exhibir en dos anys al Camp Nou l’instint golejador. No és que vagi curt de qualitats. Ara és una figura a la Bundesliga, amb 13 gols en els 16 partits que ha disputat amb el Borussia Dormund, la major part com a suplent i amb problemes musculars.