Les paraules i les coses

Cal recordar aquest truc que la nova política ha heretat de l’antiga

L’últim llibre de l’historiador de la cultura Carlo Ginzburg (Nondimanco. Machiavelli, Pascal, Adelphi, 2018) inclou un apèndix sobre El Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. L’apèndix comença recordant el que acostumen a recordar tots els que han llegit la novel·la o n’han sentit a parlar: el passatge en què Don Fabrizio, el príncep de Salina, afirma: “Si volem que tot continuï com està, cal que tot canvïi”. Quan s’usa l’adjectiu gattopardesc o el substantiu gattopardisme, se sol pensar, en efecte, en aquesta sentència, que es té per l’expressió paradoxal de la millor estratègia del conservadorisme intel·ligent. L’aportació més suggeridora de Ginzburg té a veure amb la identificació de la font d’aquest passatge, que seria al capítol 25 del llibre primer dels Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi, en què Maquiavel sosté que “qui vulgui reformar unes institucions antiquades en una ciutat lliure ha de conservar, si més no, l’ombra dels costums antics”. La màxima de Don Fabrizio no faria altra cosa que invertir, proposant un mitjà semblant per a un fi oposat, la màxima de Maquiavel, que, al cap i a la fi, ensenya que, “si volem que tot canviï, cal que alguna cosa continuï com està”. Com assenyala Ginzburg, la presa en consideració d’aquesta font permet entendre el que Lampedusa fa dir al príncep de Salina no com una mera aposta per l’immobilisme, sinó com l’expressió del pensament d’algú que se sent part activa de la història i que, entenent que els projectes han de tenir en compte els condicionants del temps i l’espai, situa l’acció més en l’àmbit de la possibilitat que en el de les limitacions. De fet, les màximes de Don Fabrizio i Maquiavel poden ser vistes, a semblança de les lleis de Newton, com dues lleis d’una mateixa mecànica. I, anant una mica més enllà que Ginzburg pels camins de la hidràulica, encara es podria trobar, en benefici d’aquesta analogia superficial, una tercera llei: la que va formular Francis Bacon amb prou feines un segle després que Maquiavel, quan recordava la manera de fer dels governs “moderats”, que conserven els termes antics però n’alteren els usos i les definicions. Si la màxima de Maquiavel comentava els passatges en què Tit Livi descriu el pas de la monarquia dels Tarquins a la república romana, aquesta evocació de Bacon cita i interpreta el que un altre historiador romà, Tàcit, va escriure sobre la transició entre aquesta república i el règim imperial d’August. Totes dues tenen en compte, com la de Lampedusa, que, sigui quin sigui el camí que emprenen, tant si van en una direcció com si van en la contrària, convé que les polítiques que busquen moure l’opinió popular no oblidin que aquesta opinió no es guia pel que és, sinó pel que sembla, i que, per tant, cal mantenir les paraules i modificar les definicions quan es volen dissimular els canvis i canviar les paraules i mantenir les coses que denominen quan es volen simular. Cal recordar aquest truc que la nova política ha heretat de l’antiga si es vol saber quan i cap on es mouen les coses i quan continuen com estaven.