La senectut del raonament

Plató va desencaminar la cultura occidental fent-nos creure que el més important són les idees, el raonament. Va menysprear Heràclit, que va advertir que la realitat no és racional, sinó fluïda i canviant, incomplint les regles aristotèliques de la lògica. Dos mil·lennis més tard, i sense saber què és la matèria, el pensament, el coneixement o el big bang (nom amb què ara s’anomena Déu), els físics quàntics han revelat una realitat irracional, surrealista, il·lògica, contradictòria del principi d’exclusió, on un electró o protó és partícula els dimarts, dijous i dissabte, i ona els dilluns, dimecres i divendres. La broma és d’Arthur Eddington.

La tradició heraclitana i la quàntica coincideixen a abolir la utilitat del raonament, si no és per a un efecte pràctic com agafar el tren a l’hora o construir un frigorífic. El racionalisme és materialista: la realitat és molt més subtil i complicada. Tant que en tindré prou cenyint-me a tres hipòtesis per posar-ho en qüestió.

El pensament és la fallada de l’acció. Per què? Molt fàcil: si l’acció flueix, si et surt espontània i sense traves, ho fas, i no t’atures a pensar. Només penses si l’acció no surt perquè hi ha coses que la impedeixen. També sol passar que el pensament faci fracassar l’acció abans d’intentar-la, seguint una llei interior que t’impedeix de fer allò. Són dues situacions molt diferents: en una el pensament avorta l’acció, en l’altra el pensament ajuda o aconsegueix que la realitzis. Si no puc obrir la caixa, penso i desfaig el nus, encara que sigui tallant-lo amb una espasa, com Alexandre. Potser a ell, sent qui era, i malgrat que el seu mestre va ser Aristòtil, li va sortir sense pensar-ho; d’altres s’hi van passar una bona estona i no el van desfer.

El pensament apareix quan l’acció no flueix; gairebé sempre, gràcies a ell, l’acabem realitzant, d’altres no. I moltes vegades, com quan jo premeditava les meves cites, això me les espatllava. “Li declararé el meu amor amb la música d’Encadenados; ens trobem i diu “anem en el meu cotxe”; agafo precipitadament el CD i l’amago a la butxaca; en arribar el moment elegit trec el CD i ella diu “no tinc ràdio en aquest cotxe”. No vaig aconseguir declarar-me.

El pensament sempre és vell. Amb què es fa el pensament? Amb conceptes, o sigui, amb paraules. La paraula és un so que representa un concepte. I què és un concepte? Taula: una cosa amb quatre potes que serveix per deixar-hi coses a sobre. No totes les coses amb quatre potes són taules, però la que té quatre potes i serveix per deixar-hi coses a sobre durant una estoneta pot ser taula. Un cavall pot ser una taula durant una estoneta si un es posa a escriure a sobre d’ell. El duc d’Osuna, que va ser ambaixador a Sant Petersburg i volia competir amb el tsar en magnificència, va comprar als seus criats uns abrics com els que portava el tsar, de martes gibelines. El tsar es va molestar i quan Osuna anava a veure’l a palau no li posaven cadira. Osuna es va treure l’abric, el va doblegar i s’hi va asseure. En acabar l’audiència, Osuna es va aixecar per marxar i el tsar li va dir: “Senyor duc, es deixa vostè l’abric”. I Osuna va respondre: “No acostumo a emportar-me les cadires”. En aquell moment, l’abric era una cadira. Què és un concepte? Un concepte és l’abstracció d’un cúmul d’experiències, el resum de moltes d’iguals. La paraula és el so per representar el concepte. El concepte no és la cosa, ni és l’experiència, és un dibuix, un reflex, un símbol de la realitat. Per tant, si el pensament està fet amb conceptes, el pensament sempre serà vell. El que està davant en cada moment no és un concepte, és una realitat percebuda a través dels sentits, feta d’ones i partícules interconnectades amb tot. Això és la realitat.

El pensador és el pensament. Esclar, el jo és el pensament. Si no, qui creus que ets tu? Ni tu ni jo no som ningú, no som res. Només som el que estem pensant o dient. Quina diferència hi ha? Jo no existeixo prèviament, ni existeixo després. Jo estic ara dient unes coses, uns pensaments, i jo soc aquells pensaments. No soc res més. No n’hi ha més. En aquest moment, no hi ha cap altra cosa. Un és el que percep, en cada moment. I qui cregui que hi ha una continuïtat, que és el que desitgem tots, allà ell. Ara, qui entengui que el pensament és el pensador i que el pensador és el pensament està en l’instant. L’observador és el que observa, és l’observació.

Krishnamurti deia que entendre, captar una cosa, és ser conscient del que és sense interpretar ni condemnar. És veure el que hi ha, no posant-hi conceptes, no pensantho, no comparant-ho. Hi ha un però important: el que és s’està movent, com es queixava Parmènides, canvia a cada instant. I aleshores es necessita una gran obertura i flexibilitat per seguir-lo en els seus canvis. Acceptant-lo com ve en cada moment. Dir que el pensador és el pensament és delatar que el jo, l’ego, només són els pensaments, records i projectes que ens passen contínuament pel cap. Krishnamurti ho resumeix així: “La realitat no és una cosa que es pot conèixer amb la ment, perquè la ment és el resultat del que es coneix”.

Alan Watts en el seu assaig El libro del tabú tracta sobre les causes i els inconvenients de la il·lusió que el jo és un ego separat i continu, allotjat en un cos, que confronta un univers d’objectes físics que li són aliens i sense sentit. El jo és una convenció social, una altra construcció de les paraules. El jo només existeix, en cada moment, en els nostres records i els nostres desitjos, i això canvia reiteradament.

El que entengui que el pensament és el pensador i que el pensador és el pensament està en l’instant

MACIEJ FROLOW / GETTY