La Vanguardia (Català-1ª edició)
Amb la bala i la Bíblia
El militar ultra Jair Bolsonaro presenta batalla a Lula da Silva per la presidència del Brasil
Dues concentracions, fa un parell de setmanes, a l’avinguda Paulista de São Paulo durant la festa anual del dia de la República van donar la mesura de fins a quin punt la nova dreta al Brasil està guanyant espai polític.
D’una banda, un grup de cristians evangèlics aixecaven les mans i cantaven amb gestos d’eufòria “El Brasil és la terra de la Santa Creu!”, animats per un pastor que malparlava de la immoralitat de les exposicions al museu d’art que hi ha al davant.
Aquella gent formava part d’una comunitat de protestants fonamentalistes, socialment ultraconservadors, que creixen com l’escuma al Brasil. Dels 13 milions que n’hi havia el 1990, han passat a 45 milions, més del 20% de la població.
La dreta catòlica també puja i ja queda molt lluny aquella teologia de l’alliberament que va ajudar a arribar al poder el Partit del Treball (PT) de Lula Inacio da Silva fa 14 anys.
El mateix dia, 15 de novembre passat, una mica més amunt de la mateixa avinguda Paulista, mig miler de persones s’aplegaven entorn d’un enorme ninot inflable d’uns 10 metres d’alt que representava un soldat d’uniforme. Portaven pancartes que deien “El comunisme mata, la corrupció també. Intervenció militar ja!”. “El poble brasiler està sent massacrat pels polítics i els mitjans de comunicació; si els militars no actuen aquest país aviat deixarà d’existir”, va dir Paulo Ferreira da Silva, un aturat de 57 anys, enfilat a un tamboret i amb un cartell a la mà que deia: “Armed Forces, save Brasil” (Forces Armades, salveu el Brasil”).
Segons un sondeig de l’institut Pew, el 38% dels brasilers consideren “positiva” una alternativa militar a la democràcia. Molts encara recorden amb nostàlgia els 21 anys (1963-1984) de governs militars.
Acostant-se les eleccions presidencials de l’octubre del 2018, el candidat en boca de tots és Jair Bolsonaro, capità a la reserva de l’exèrcit. L’any passat aquest diputat ultraconservador de 62 anys va fer insinuacions sobre una intervenció militar abans de la destitució de la presidenta d’esquerres Dilma Rousseff. Nostàlgic dels temps dels generals, Bolsonaro inclou els dos corrents de la nova dreta brasilera: la bala i la Bíblia.
Defensa la pena de mort, el dret a posseir armes de foc, una guerra militaritzada contra la delinqüència a les faveles i l’empresonament de delinqüents menors d’edat malgrat el perill que es viu a les presons. Després de la notícia de la mort d’una desena de residents en una favela de Rio cosits a trets per la policia la setmana passada, Bolsonaro va respondre: “Un policia que no mata no és un policia”.
Amb el suport dels principals líders de la dreta cristiana, Bolsonaro ha lliurat una guerra cultural contra l’Estat laic i la llibertat artística.
Aquest líder ultra carrega contra un suposat biaix d’esquerres en l’educació. Afirma que l’homosexualitat és la precursora de la pederàstia. Es mostra obertament racista i agressivament misogin.
“Ni et mereixes ser violada”, li va etzibar a una diputada del PT al Congrés l’any passat després de dedicar el seu vot contra Rousseff al general Carlos Alberto Brilhante, el militar que va torturar l’expresidenta durant la dictadura.
Malgrat tot això, Bolsonaro és el número dos en els sondejos amb el 18% de la intenció de vot (després de Lula, que registra el 32% però que lidera una candidatura amenaçada per un cas de corrupció).
“El Brasil recorda una mica Espanya; vam tenir una transició pactada des de dalt; molt ha canviat, i molt no”, opina Jorge Chaloub, analista polític de la Universitat Catòlica de Rio (PUC).
De tota manera, potser el més xocant és que el 60% dels admiradors de Bolsonaro no havien nascut durant aquells anys de governs militars. El capità té 4,5 milions de seguidors a Facebook, la majoria joves.
“Acabo de tornar de Brasília i a l’aeroport tothom es feia selfies amb Bolsonaro i cridava ‘president!’”, va dir perplex el rabí Nilton Bonder, del centre Midrash a Rio de Janeiro.
L’ascens de Bolsonaro, que fa tres o quatre anys ningú no es prenia gaire seriosament, és el resultat –potser inesperat– de la gran operació política i mediàtica per posar fi al poder del PT. Va ser ordida per grups conservadors com el Moviment Brasil Lliure (MBL), Vemprarrua i Croada per la Llibertat, amb el suport de les grans empreses i bancs que tenen les seus als gratacels gegantins que enfosqueixen l’avinguda Paulista.
Aquests grups, alguns finançats directament des de grans think tanks conservadors de Washington com Atlas, van ser crucials per a la convocatòria de les manifestacions contra Rousseff el 2015. Igual com els seus homòlegs a la dreta alternativa dels Estats Units (alt-right) van saber mobilitzar-se a internet. “Cal crear fòrums a la xarxa amb actituds anàrquiques, iconoclastes, amb muntatges grollers i barroers”, van recomanar els fundadors de l’MBL. Així s’encendria la metxa per a una autentica rebel·lió popular.
El que és més interessant és que els grups que ara defensen Déu i els valors de la família tradicional fa dos anys eren de caire liberal. Defensaven les privatitzacions, les reformes laborals, el desmantellament del sistema de pensions, l’obertura comercial. No parlaven gaire de la moralitat cristiana. El líder d’MBL, Kim Kataguiri, amb la seva cabellera llarga i samarreta, semblava un tertulià llibertari en un seminari patrocinat per The Economist.
Però aquestes idees no serveixen per guanyar eleccions en un poble que pot ser conservador en l’aspecte social però és d’esquerres en l’econòmic, com passa en molts altres llocs d’Amèrica Llatina. Serveixen encara menys quan els estralls de la recessió i la pujada de l’atur, tot i que disminueixen, no s’han superat. La valoració popular del president Michel Temer, per exemple, està al 3% per culpa de les reformes econòmiques que ha ordenat.
“MBL va fer un rebranding”, explica el blogaire Gabriel Barceló en l’edició brasilera de Le
Monde Diplomatique. “Van començar a atacar escoles i exposicions d’art com si fossin beats amb torxes a les mans”.
Paradoxalment, Bolsonaro ha hagut de fer just el contrari. Després de defensar durant anys l’intervencionisme i el nacionalisme econòmic, ara proposa privatitzacions i una obertura liberal.
La setmana passada va fer un viatge a Nova York, on va ser rebut per Shannon O’Neill del respectable Council on Foreign Relations. Els analistes borsaris a São Paulo ara diuen que l’elecció de Bolsonaro podria cotitzar a l’alça.
Però Bolsonaro serà l’últim recurs per a la poderosa elit brasilera, necessari només en cas que els jutges o els altres candidats no puguin parar els peus a Lula.
Geraldo Alckmin, el moderat governador de l’estat de São Paulo, és el candidat més elogiat en els grans mitjans. João Doria, el radical alcalde de la ciutat de São Paulo, és una altra possibilitat, tot i que la seva popularitat ha caigut des que va guanyar les eleccions a finals de l’any passat.
Una victòria de Lula fa tanta por que fins i tot s’ha temptejat convèncer Luciano Huck perquè es presenti. Huck protagonitza un reality show que bat els rècords d’audiència amb una fórmula infal·lible al Brasil: selecciona un pobre i concedeix-li el seu desig; una visita al Vaticà, per exemple.
En aquests temps de ràbia i atipament de la classe política no es pot descartar que Bolsonaro sorprengui tothom i canviï per sempre la imatge del país de la tolerància, el bon humor i el plaer.
Bolsonaro, popular entre els joves i els nostàlgics de la dictadura, puja gràcies a les xarxes socials Lula Da Silva lidera els sondejos però té un procés judicial pendent i l’elit econòmica en contra