La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les primeres de la fila
Ningú no ho va dir millor que Gómez de la Serna: “Madrid és no tenir res i tenir-ho tot”. N’hi ha prou amb observar l’estesa de llums de Nadal, la forma en què s’adapta a cada barri, de les geometries senyorials de Serrano als dibuixos capritxosos de Chueca, el barri de la fluïdesa sexual, per convence’s que malgrat que res no et pertany, que és difícil trobar el teu lloc, la ciutat s’entossudeix a donar-t’ho tot. Cada capvespre, aquella franja horària en què les mares banyen els fills petits, engarrotades per la culpa i esforçant-se a conciliar a còpia de petites renúncies, la vida cultural, social i ara digital es desferma: és el temps en què brillaran els més llestos, els més artistes o els més enginyosos.
El trànsit sol retardar la felicitat, tret que els taxis es plantin a fer vaga, com va passar dimecres passat. Calia anar al Círculo de Bellas Artes, on Rosa Villacastín –que es va iniciar en el periodisme parlamentari i ha acabat brodant la crònica rosa– va presentar el seu llibre més desvergonyit i alhora reparador: Los años en que amamos locamente (Plaza&Janés). “Quins van ser?” li va preguntar amb sorna Cristina Almeida, companya de batalles, ja que totes dues compraven la píndola al mercat negre fins que a Villacastín la seva mare li va baixar la maleta dels dalts de l’armari i la va fer fora de casa. Corria l’any 64 i l’anticonceptiu no es legalitzaria al nostre país fins al 1978.
Les llegendes negres van acompanyar insistentment les dones de la transició, les primeres modernes, a fi de dissuadir-les dels seus primers passos transgressors. “A tu et sortirà bigoti i a ell no se li aixecarà”, va recordar Almeida que li deien sobre la píndola. Villacastín, per la seva banda, va evocar les dues Espanyes dels anys seixanta: la dels miners i els estudiants, reivindicativa, i l’altra, allotjada en el microclima del franquisme, gaudint de la vida i els seus plaers amb barra lliure.
El llibre, a mig camí entre el diari sentimental i la crònica social, s’obre amb l’afortunada advertència d’Anna Magnani a un fotògraf: “Sisplau, no retoqui les meves arrugues. M’ha costat anys d’aconseguir-les”. En el llibre, i de la mà d’Almeida, Paloma Gómez Borrero, Carmen Rigalt, Pilar Cernuda i altres col·legues, Marisol i Ana Belén, Carmen Martínez-
Bordiú o Pitita Ridruejo, totes les reines del destape, celebra aquells anys de consecucions femenines. “Als qui avui miren la transició amb indiferència, fins i tot amb rancúnia, criticant el que es va fer i no s’havia de fer, els diria que no hi ha hagut cap altra època tan duradora, tan enriquidora, en què es van aconseguir èxits que no vam pensar mai que assoliríem. No només les dones, també els homes”.
Assegura Rosa –de lleopard, pèl-roja, neta de Paca Sánchez, amant de Rubén Darío– que queden dos grans llibres per escriure: el de certes grans d’Espanya que van ser les més libidinoses, per dir-ho suau, i el de les folklòriques: unes noies que venien d’ambients molt pobres i que es van llançar a la vida sense corretges. “O no recordes com Lola Flores parlava de lesbianisme ocasional amb gran naturalitat?”, postil·la.
Sexualitat, política, progrés i llibertats. Podria haver recorregut a la sentència de Chesterton, “el món modern és ple d’idees cristianes que s’han tornat boges”, per explicar el salt del plaer prohibit al plaer obligat. Consentit va ser el plaer d’Hanníbal Laguna, al rebre un homenatge tan freqüentat pels seus trenta anys de trajectòria, envoltat de més dones modernes, que sempre vesteix com estrelles, de Paz Vega a Vanesa Romero o
Marta Sánchez. Laguna també vesteix la reina Letícia, és el rei del drapejat, del volant i del drama.
A Chueca, les saunes gais també semblaven afectades per la vaga de taxis. El club El Intruso projectava un feix clandestí des de la seva condició de garatge. Allà, la firma Aristocrazy va convocar una cinquantena de convidats per presentar un rellotge amb calavera camuflada, Rock Icon, i a Manuela Vellés, l’actriu que també compon, artista indie –que no “inde”– que ha rebutjat ofertes de discogràfiques perquè no vol cantar el que no sent. Amb un aire a l’estil
Rosenvinge i acords de cristall, Vellés va mostrar preferència per autores de fortalesa suau: Natalia
Lafourcade o Julieta Venegas. Els germans Suárez, Juan, responsable d’Aristocrazy, i Gabriel –joier a Suárez–, saben que la premsa social ja és un anacronisme. Les joves influencers, amb només un clic, arriben a milers de clients potencials que parlen el seu mateix idioma.“¿Mi ilusión? Un guión sin cerrar” o “el papel mojado no sirve para pintar”, canta Vellés. Paraules trobades, un rellotge amb una calavera, la perruca de Carrillo que es va posar de moda en aquells carnavals de la transició, el Nadal multicolor de Carmena i Chueca, la guerra dels radio-taxis amb Uber i Cabify... Madrid, que ho té tot, però com si no tingués res.
Rosa Villacastín presenta en el Círculo de Bellas Artes el seu llibre més desvergonyit; homenatge a Hanníbal Laguna i nou rellotge d’Aristocrazy