LA SENYERA ENCARA ONEJA A FLEET STREET

Com a oriünd de Madrid i català consort que fa gairebé 40 anys que és expat, que va viure a primera fila del pati de butaques el franquisme i que va tocar el dos de l’Espanya de la transició, m’he acostumat a seguir la política hispana més en un marcatge zonal que a l’home, i a veure el bosc més que els arbres. Per això, per posar en perspectiva els esdeveniments de les últimes setmanes, he demanat l’ajuda de tres amics britànics: un polític, un periodista i un historiador. Amb el polític, gran coneixedor i freqüent visitant de Catalunya, em cito a la National Gallery de Trafalgar Square, que dedica una exposició a les pintures monocromes, sobretot en blanc i negre. Ve a tomb, per això que en la política s’han perdut els matisos i farien falta més grisos. “És veritat –diu el meu amic– que és molt important la cohesió de la societat, i idealment la independència (o la no-independència) hauria de comptar amb un suport clar que no existeix. És veritat que el Govern pot haver fet una mica d’enginyeria parlamentària per tirar endavant la llei de desconnexió i procedir a la DUI, igual que la va fer l’Estat per tombar l’Estatut. Però el més greu de tot el que ha passat, amb diferència, ha estat l’ús brutal i desproporcionat de la força per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional sota instruccions del govern, i les detencions dels líders polítics i civils del procés mitjançant l’ús abusiu de la llei. Sembla mentida que l’atenció se centri com si res en les eleccions, quan hi torna a haver presos polítics”.