Les Nacions Unides

Novament les vergonyes de l’ONU fan una fetor intensa. Aquesta organització que va néixer per defensar la democràcia al món –si més no, era el somni primigeni– ha acabat sent un patètic titella d’interessos espuris, especialment vinculats amb el petrodòlar i els països islàmics. En realitat, res de nou sota el sol d’una organització que ja ha fet coses tan escandaloses com fer Síria presidenta de la Comissió de Drets Humans, o fer la tirania dels Saud membre de la comissió que vetlla pels drets de les dones. La suma de resolucions favorables a interessos geopolítics allunyats de la neutralitat s’acumulen sense esmena. És difícil, després de tantes evidències insòlites, saber quin és el paper de l’ONU al món, però una cosa queda clara: no és la guardiana de les llibertats, permanentment segrestada per dictadures poderoses.

El darrer exemple té a veure amb un vell costum de l’organització: aprovar resolucions sobre el conflicte àraboisraelià, sempre en contra d’Israel i mai ni una amb un mínim d’equilibri entre les parts. L’ONU és una organització esbiaixada i, a hores, obertament antiisraeliana, de manera que tots els seus gestos són tant de part que ni s’esforcen per camuflar-ho. I la darrera sessió n’és una bona mostra: vint resolucions contra Israel patrocinades per països àrabs, entre els quals Síria, i votades en massa a l’Assemblea General. En totes elles, la resolució oblidava les arestes del conflicte, no esmentava els atacs de Hamàs o la Gihad Islàmica a la població civil israeliana (tal com ha denunciat Hillel Neuer, director de UN Watch), i donava la raó, de manera acrítica, a sirians i palestins. Ni un gest d’equilibri, ni una simple aparença de neutralitat, fins al punt que, de manera extraordinària, el delegat britànic va votar “no” perquè –cita textual– “les resolucions que menyspreen la credibilitat dels òrgans de les Nacions Unides fan poc per avançar en la pau o la comprensió mútua”. Amb un afegit clarificador: “El propòsit del règim sirià és utilitzar aquesta resolució per desviar l’atenció de les seves accions criminals i la matança indiscriminada dels seus propis ciutadans”.

Respecte a les resolucions, n’hi ha dues especialment insultants: una, sobre la Muntanya del Temple, on es troba el mur de les Lamentacions i on hi va haver els dos temples i es va guardar l’Arca de l’Aliança. És el lloc més sagrat del judaisme, però a la resolució de l’ONU perd el seu nom històric i se l’anomena amb el nom àrab de Haram al-Xarif, esborrant de cop milers d’anys d’història. I la resolució sobre el Golan, que exigeix que es retornin els Alts a Síria i, amb ells, els 20.000 drusos que hi viuen (deixant-los a l’empara del règim d’Al-Assad), és senzillament esperpèntica.

I mentre passa tot això, cap resolució contra la repressió a Veneçuela, contra la Xina, el Pakistan, Turquia, l’Aràbia Saudita… És l’ONU o, millor dit, la seva caricatura.

L’ONU, permanentment segrestada per dictadures poderoses, ja no és la guardiana de les llibertats