La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els diplomàtics també es rebel·len
El dia en què Donald Trump va trepitjar per primera vegada la Casa Blanca en qualitat de president electe, es va reunir amb el president en funcions, Barack Obama, i aquest li va advertir que l’assumpte més preocupant en aquell moment era l’amenaça nuclear de Corea del Nord. Ja abans de prendre possessió, Trump va demanar que els ambaixadors polítics nomenats pel seu antecessor havien de dimitir abans que els destituís, i així va ser com va renunciar Mark Lippert, el més reconegut ambaixador dels Estats Units a Corea del Sud. Han passat deu mesos i Trump encara no ha estat capaç de cobrir aquesta vacant diplomàtica tan necessària.
Seül segueix sense ambaixador dels Estats Units, un element clau per a qualsevol solució diplomàtica al desafiament de Pyongyang, però malgrat ser important no és l’únic cas. Prop de cinquanta països i organismes internacionals continuen sense ambaixador, com ara l’Aràbia Saudita, Turquia, Jordània i Egipte, i d’ençà que va arribar Trump a la Casa Blanca un centenar de diplomàtics d’alt rang han presentat la dimissió o han estat acomiadats o jubilats. La crisi en el servei exterior dels Estats Units ha fet saltar les alarmes. El sindicat dels diplomàtics, l’American Foreign Service Association, ha posat el crit al cel i sembla que la seva angoixa està sent escoltada al Congrés: “El poder diplomàtic dels Estats Units s’està afeblint internament a mesura que les crisis al món globalitzat creixen i són cada vegada més complexes”, han escrit els senadors John McCain, republicà, i Jeanne Shaheen, demòcrata, en una carta conjunta dirigida al secretari d’Estat, Rex Tillerson.
El pressupost deixa clara la filosofia trumpista: redueix la despesa en diplomàcia i augmenta la despesa militar. El Departament d’Estat ha estat condemnat a patir una retallada pressupostària del 31%, la qual cosa implica una reducció de plantilla de més de 2.000 funcionaris. “És un pressupost radical i imprudent”, va arribar a dir Lindsay Graham, senador també republicà.
El 45è president ha imposat un gir de 180 graus a l’estratègia del seu antecessor, Obama, partidari de prioritzar la diplomàcia. L’impacte psicològic dels degollaments de ciutadans dels Estats Units pels botxins de l’Estat Islàmic i la creixent complicació dels conflictes de l’Afganistan, de Síria i d’Ucraïna van alimentar la percepció en l’opinió pública nord-americana que Obama havia situat el país en una posició de debilitat.
Abans de les eleccions, el 70% dels nord-americans es mostrava favorable que el nou president donés prioritat als afers interns, però una majoria semblant es mostrava disposada a donar suport a polítiques que mantinguessin els EUA com a “única superpotència militar”. En la campanya Trump va jugar les dues cartes alhora: aïllacionisme i militarisme. I una vegada conquerida la presidència ja no es conforma només amb rectificar les polítiques d’Obama. Sota el lema “Amèrica primer” –el mateix eslògan que van esgrimir els aïllacionistes contraris a la implicació dels Estats Units en la defensa de les democràcies davant el nazisme–, l’actual president està determinat a canviar el paradigma de la política exterior que des de la II Guerra Mundial ha consolidat els EUA com a primera potència, vencedora de la guerra freda i líder moral del món lliure.
Efectivament, el que més ha canviat des que Donald Trump va assumir la presidència és el paper de la primera potència al món. Ha trencat compromisos multilaterals com l’acord del clima de París, l’acord comercial transpacífic o el tractat de lliure comerç. Ha maltractat l’ONU i s’ha retirat de la Unesco. Ha tensat la relació amb els aliats d’Àsia i d’Occident, i prioritza els acords bilaterals basats sobretot en la venda d’armament.
Per dur a terme els seus plans, Trump va nomenar secretari d’Estat Rex Tillerson, fins aleshores president executiu de la petroliera Exxon Mobile, és a dir, un home d’empresa també acostumat a manar i a no tenir ningú que el mani. I també sense experiència política. El secretari d’Estat participa de la idea que el Departament està inflat de buròcrates i insisteix a reduir la nòmina fins al punt que els alts càrrecs del ministeri han passat de 39 a 19. La conseqüència, segons diplomàtics de carrera, és la pèrdua de lideratge dels Estats Units i un enorme desgavell que, segons diverses fonts, tard o d’hora acabarà amb l’expulsió de Tilllerson del gabinet, encara que Trump va dir ahir que això eren fake news.
Les contradiccions i les baralles públiques entre el president Trump, el secretari Tillerson, l’ambaixadora a l’ONU, Nikki Haley, el gendre del president, Jared Kushner, i fins i tot la filla, Ivanka, s’han convertit en episodis quotidians. I no n’hi ha per menys perquè el canvi de paradigma que persegueix Trump s’està convertint en el pitjor negoci dels Estats Units en dècades. Trump s’omple la boca d’amenaces a Corea del Nord però el dictador Kim Jong-un es burla d’ell amb llançaments de míssils cada vegada més sofisticats. Volia Trump trencar l’acord nuclear amb l’Iran i no ha pogut imposarse a les altres potències. L’Estat Islàmic ha estat derrotat però el lideratge diplomàtic i la gestió de la guerra de Síria l’ha assumit Vladímir Putin. Trump no ha tingut més remei que rebobinar tota la seva retòrica contra la Xina i empassar-se un Xi Jinping retratat com l’home més poderós a la portada de la mateixa revista Time que es nega a admetre’l com a home de l’any.
Dana Shell Smith és una diplomàtica de carrera que acaba de renunciar com a ambaixadora a Qatar. Era crítica amb Obama i esperava molt de la nova administració. Ara ja no: “Aquestes persones o no creuen que els Estats Units han de ser líders o són completament incompetents”, va declarar a The New York Times.
Més de 50 països i organismes no tenen ambaixador i cent alts càrrecs han deixat el Departament d’Estat El rebuig de Trump a la diplomàcia és un pèssim negoci per als EUA: Corea, Xina, Síria, Rússia... tot va malament