La Vanguardia (Català-1ª edició)
Campió sense corona
Afalta de pa, mastegots. Ha mort a Màlaga, als 79 anys, Luis Folledo, fill del barri de Las Ventas de Madrid i d’un paleta, home entre cinc germanes a qui va treure d’una barraca i va comprar pisos. Era el més taquiller, va ser el més ben pagat. Va acabar, esclar, sense un duro, però molt viscut i ben recordat.
“Era un noi molt alt, que arribava al gimnàs per posar-se més fort. El preparador, quan el veia escanyolit picant al sac, li deia: menja alguna cosa. I no tenia res per menjar. L’entrenador li donava una barreta de pa, que obria i es menjava sense res a dins. Com que li feia llàstima li deia: ves-te’n als ultramarins de davant i compra dues o tres sardines i les fiques a dins. Aquella era l’alimentació del noi després d’hores d’exercici. No ho he oblidat mai”, recorda Manuel Alcántara, articulista i poeta, autor de
La edad de oro del boxeo, llibre de referència, plaer i penombres del segon esport de l’Espanya franquista.
Luis Folledo, pes mitjà, va ascendir amb rapidesa perquè tenia qualitats, bons mestres –com Segundo Bartos– i una boxa atractiva que va connectar aviat amb el públic dels recintes madrilenys del Campo de Gas, el Palacio de los Deportes, la plaça de toros de Las Ventas i d’allà a Barcelona, on també va ser ídol i reclam per als plens del Gran Price, temple del pugilisme barceloní amb una atmosfera que era de les que no s’esborren a la vida.
Avui, diuen els que saben, Luis Folledo hauria estat campió d’Europa. Es va quedar en campió d’Espanya en dues categories (mitjà i wèlter), desbancant rivals de la consideració de Fred Galiana, a qui Folledo va vèncer als punts en un memorable combat a Las Ventas cap al 1961.
Li deien el “campió sense corona” perquè va perdre totes les oportunitats, que van ser tres. No és que a Luis Folledo li faltés res –bé, tampoc no era un feligrès del gimnàs i a més alternava el ring amb les temptes taurines–, sinó que als seus tres rivals els sobrava de tot: l’hongarès László Papp, el bambino Nino Benvenutti i l’italoargentí Juan Carlos Durán.
La gran nit de Luis Folledo havia de ser la del 6 de desembre del 1963. Després de molts ajornaments, el campió d’Europa, László Papp, defensava la corona. Un respecte: l’hongarès va ser medalla d’or en tres Jocs Olímpics consecutius i per raons miraculoses que no venen al cas estava
Folledo tenia ganxo i va regnar a Espanya, però va topar a Europa amb tres grans: Papp, Benvenutti i Durán
autoritzat pel règim comunista d’Hongria per ser boxejador professional.
L’expectació era capital i el Palacio de los Deportes de Madrid era un rugit de 15.000 espectadors. El príncep Joan Carles, Samaranch, Saporta, Luis Miguel, Kubala, Puskas, Di Stefano o Jean Paul Belmondo a les primeres files.
Com sempre, la referència és Manuel Alcantara, que va titular: “Va arribar László i va fer Papp”. L’hongarès va meravellar i va retenir el títol per KO tècnic al vuitè assalt quan l’àrbitre britànic va aturar el combat encara que Folledo volia continuar contra vent i l’esquerra de Papp.
Els aficionats amb galons parlaven bé de Luis Folledo, nas de boxejador i alegria del poble les nits de vetllada.