Diàleg i aliança

La curiosa relació epistolar que han engegat els presidents espanyol i català; i la cimera de l’OTAN.

CARLES Puigdemont i Mariano Rajoy estan en la fase epistolar del seu desacord. El president de la Generalitat va remetre dimecres una carta al president del Govern central, anunciant-li que havia arribat el “moment imprescindible” per dialogar i, així, pactar “la celebració d’un referèndum a Catalunya que permeti decidir sobre el seu futur polític”. Aquesta vegada Rajoy li va contestar per correu tot seguit, per la qual cosa Puigdemont va rebre ahir dijous la resposta a la seva missiva de dimecres. En ella, el president del Govern central li reiterava que, en els termes sol·licitats, la negociació era impossible perquè comportaria una “greu amenaça a l’ordre constitucional vigent”. I li insistia que anés al Congrés dels Diputats a exposar les seves idees, seguint la via establerta a la Constitució per a les reformes legals de pes.

La posició editorial de La Vanguardia davant aquest conflicte ha estat sempre de defensa del diàleg, l’acord i el pacte. Ho és fins i tot en l’actual conjuntura, quan el president Puigdemont prova d’imposar el temari de la trobada, i quan el president Rajoy es nega a acceptar-lo. Però lamentem afegir que la sinceritat d’aquestes últimes crides al diàleg creuades entre el Palau de la Generalitat i la Moncloa presenta zones d’ombra. Per part de la Generalitat, perquè es formulen poc després que transcendís un esborrany de la llei de desconnexió, en el qual la voluntat de buscar unilateralment una sortida, en cas que fracassi el seu anhelat referèndum, quedava ben clara. I per part del Govern central, perquè ahir mateix va expressar, tant a la premsa de Madrid com per boca de la ministra de Defensa, la seva disposició a fer servir qualsevol instrument –potser més enllà de les inhabilitacions de polítics catalans registrades fins ara– per impedir tal referèndum. El to d’aquestes admonicions va ser més fort que de costum. Val a dir, arribats a aquest punt, que cal interpretar les cartes entre Puigdemont i Rajoy, a més de com el que pogués semblar –una simple gesticulació–, com un recurs que els dos presidents fan servir per carregar-se de raons davant els seus seguidors i justificar –en la mesura possible– el que pugui arribar a passar. Les formes epistolars dels dos presidents són ara amables. Però la retòrica que prodiguen davant altres auditoris i el seu vell desacord anuncien un futur, ja pròxim, en el qual les relacions poden adquirir un caire molt diferent.

Mentre es manté aquest desacord presidencial, la societat que desitja una solució negociada continua reclamant un autèntic diàleg, aquell que s’aborda sense premisses irrenunciables, en camp obert i amb genuïna vocació de pacte. Ahir vam tenir una nova prova d’això, quan Juan José Brugera, president del Cercle d’Economia, va expressar la preocupació del món empresarial davant la possibilitat que el conflicte que ens ocupa acabi tenint efectes perniciosos sobre la recuperació econòmica. En la primera de les jornades impulsades per l’esmentada institució a Sitges, Brugera va instar Puigdemont a respectar la llei i a acceptar l’oferta governamental per anar al Congrés.

Ferms i intransigents en les seves posicions, els presidents català i l’espanyol continuen sense trobar una solució al conflicte. La seva tossuderia ens sembla més imprudent cada dia que passa. Perquè si el que porten entre mans acaba malament, Catalunya i Espanya, a les que tant i amb tanta reiteració es vanten de servir, poden acabar pagant un alt preu per la seva inhabilitat política.