No és l’edat, estúpid!

Quan entrevisto personatges de 50 anys o més, comprovo que solen mostrar-se més satisfets amb les seves vides que els més joves. I amb raó: han reduït la càrrega familiar, perquè els fills ja solen valer-se per si mateixos; han consolidat el seu patrimoni –cada cop en tenen més i en necessiten menys– i, encara que el cos no sempre els acompanyi, han après a no donar-hi més importància de la que té.

També percebo que els professionals ja madurs nord-americans solen mostrar-se més positius que els europeus: potser els fa més feliços la llibertat de decidir americana que a nosaltres la seguretat de la pensió?

La millor explicació me la va donar un Nobel d’Economia, pluriempleat a Califòrnia, i que aquí faria una dècada que està retirat: “Als EUA la jubilació no és obligatòria”. I va afegir una llarga llista de nonagenaris –Peter Drucker feia classes als 94– encara en actiu.

I, en efecte, constato que als professionals americans seixantins, septuagenaris i fins i tot octogenaris se’ls nota en l’autoestima que, a qualsevol edat, reben el mateix reconeixement de subordinats i col·legues, perquè, per molts anys que facin, tots saben que encara els hi queden els que vulguin.

Aquí, en canvi, a partir dels 50, fins i tot els professionals més brillants comencen a sentir-se i ser tractats com a lame ducks, ànecs ferits, amb l’edat de jubilació gravada al front si és que no els remata abans una prejubilació. I també se’ls hi nota.

A Europa la jubilació va ser un dret i ha acabat sent la manera en què les empreses retallen la massa salarial. Dubto que la pràctica sigui sostenible per als nostres comptes públics, però el que és insostenible, segur, és la presumpció que, a més de per substituir sous normals per uns altres de nous –és a dir, molt inferiors–, serveix per reemplaçar empleats vells i cansats per uns altres de joves, més il·lusionats i productius.

La ciència demostra que els 20 anys són la millor edat per al rendiment físic i aquesta dada era rellevant a les pedreres babilòniques, però intranscendent per a un enginyer de mines a qui avui jubilem per força.

El que determina la vàlua d’un empleat no és la seva edat, sinó la seva aptitud i dedicació. Veiem professionals de vint anys que arriben a la feina directes des de la discoteca per dormir la gresca i d’altres que s’entreguen a la seva tasca sense mirar el rellotge... Exactament igual que passa entre els qui els doblen en anys i, de vegades, en sou. Però aquesta és una altra variable que no hauríem de confondre amb l’energia, les ganes o el rendiment.