La Vanguardia (Català-1ª edició)
Lara Bosch, un any després
L’editor i empresari José Manuel Lara Bosch, president del grup Planeta i Atresmedia, va morir a Barcelona fa un any, el 31 de gener del 2015. Pere Gimferrer, poeta, assagista i novel·lista, editor a Seix Barral, membre de la RAE i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, recorda en aquest article la seva figura.
Al cap d’un any, sembla naturalment que va ser ahir, i al mateix temps que res i tot no ha canviat: però la sensació és la d’una presència que ha tutelat una evolució dolorosa, encara que tranquil·la i ferma. En el meu cas particular és, a més, no només la desaparició d’una persona de la meva generació, sinó literalment d’un company de pupitre durant bona part del batxillerat fins que ell va passar al Liceu Francès. Tant amb el seu pare com amb el seu germà les relacions van ser diferents, van tenir un altre caràcter no només –en els dos casos– per la diferència d’edat respecte a mi, sinó també pels diferents temperaments, i perquè, a més, només en el seu cas hi havia una sencera identitat generacional.
El vaig conèixer alhora aviat i tard, tant al col·legi com a l’editorial. Al col·legi, perquè junts per alts tots dos com els antics gastadors a la mili obligatòria, érem encara molt joves per reconeixe’ns més enllà de certes afinitats evidents; a l’editorial –o, pròpiament, al grup molt aviat– perquè van anar variant, entre 1982 i 2015 –Déu n’hi do– tant les meves funcions i dedicacions com en bona mesura les seves pròpies, sense deixar cada un de trobar-se a la zona o esfera que cada situació requeria.
La meva última veritable conversa extensa amb en José Manuel i amb la Consuelo se situa uns mesos abans de la desaparició d’en José Manuel: a finals d’abril del 2014, fent avantsala al palau d’Oriente a Madrid, abans del dinar dedicat al premi Cervantes, que era en aquell cas Elena Poniatowska, bona amiga meva, i premi Biblioteca Breve; però el més inesborrable, en el meu cas, era conversar a poc a poc i reposadament, en aquell àmbit no del tot usual, amb dues persones enllaçades a la meva vida de manera singularíssima i profunda.
Sense saber-ho ningú, aquella trobada a palau va fer de recapitulació i de comiat; poques escenes d’aquest ordre, en la meva vida, tenen un halo tan significatiu i commovedor; en la meva memòria i el meu ànim, allà l’amic, l’home d’empresa i el que Unamuno anomenava “l’home de carn i ossos” eren un de sol, i no puc veure el grup sencer sinó com una projecció de la seva humanitat. Després, se’ns feia passar, anava cadascú al seu lloc a la taula; així en la vida, anem pel nostre camí, seguim el que la nostra pròpia condició ens ensenya i imprimeix, avancem cap al nostre ésser. Allà dialogarem sempre.
L’amic, l’home d’empresa i el que Unamuno anomenava “l’home de carn i ossos” eren un de sol