Heroi renascut

Wilko Johnson

Lloc i data: Teatre Apolo (27/ I/2016)

“Hauria d’estar mort”, diu Wilko Johnson a la pel·lícula The ecstasy of Wilco Johnson, un emotiu documental de Julian Temple que va triomfar a l’últim In-Edit. I és que l’exguitarrista de Dr. Feelgood s’ha curat gairebé miraculosament d’un càncer. Per celebrar aquesta prorroga vital, torna a anar de gira des que va publicar Going back home, disc compartit ni més ni menys que amb Roger Daltrey.

L’ex-Who no l’acompanya en directe però els seus concerts es converteixen igualment en una celebració del rock and roll, amb aportacions explosives del llegendari baixista Norman WattRoy –el que va ser un dels inseparables Blockheads d’Ian Dury– en magnífic estat de forma tècnic i ballant al so de les seves gruixudes línies de baix, amb un estrèpit que competeix amb la manera ferotge de rascar les cordes de Wilko, produint una tempesta de riffs secs i afilats, que converteixen el vell rhythm & blues en una bola de foc blues-rock; un so etiquetat en el seu origen com a pub rock i que va ser el catalitzador del punk.

El reprodueixen en directe en format de trio, juntament amb el bateria Dylan Howe, que aporta la solidesa del jazz a un repertori en el qual els punts àlgids són, naturalment, les repesques de Dr. Feelgood, amb la platea ja dreta des de mig concert, electritzada per l’eixordador boogie de Going back home i Roxette. Tot coreografiat amb la seva característica guitarra metralladora, passos d’ànec i mirada embogida, imprimint aquesta força salvatge que entronca amb Bo Diddley i George Thorogood. L’únic que flaqueja és la seva veu, que de cap manera es pot comparar amb la del desaparegut Lee Brilleaux, però això no suposa cap problema davant himnes inapel·lables com Back in the night o les versions Wooly bully i Bye bye Johnny dels seus herois Sam Samudio i Chuck Berry.