La vida d’un amfibi

Em deien amfibi, peix o llavis molsuts per una característica òbvia de la meva fisonomia. Mai no vaig formar part d’“els que molaven de la classe”. Ja m’hauria agradat, però fos pel que fos, jo mai no molava prou ni per fer equips a educació física, ni per anar als aniversaris als quals només uns quants afortunats estaven convidats. Les primeres opcions sempre eren els altres i sempre eren els mateixos.

La vida no ha anat malament al cap i a la fi –no sé com els deu haver anat als que es van inventar els meus malnoms– el que sí que puc dir és que aquest “voler i no poder” ens marca per sempre. Nosaltres, els amfibis, sabrem reconèixer un petit abusador ara i d’aquí un milió d’anys, perquè sempre són iguals: no saben actuar sense el seu seguici de hienes que els riuen les gràcies.

A Finlàndia s’ha instaurat un sistema, el Kiva, que ha aconseguit reduir de manera dràstica l’assetjament escolar. Tant ha estat l’èxit que ja són molts els països que s’hi han afegit. El programa no pretén canviar la víctima, sinó aïllar l’assetjador a còpia de treure-li el seguici d’incondicionals. Ho han encertat, perquè sense el seu públic, el dolentot no s’atreveix a fer llenya de l’arbre caigut, i els fidels testimonis s’adonen que no ajudar, ni denunciar, i en canvi riure les maldats, els converteix en responsables de l’assetjament escolar.

Quan es tracta de violència de gènere, ens hem acostumat a la cantarella que “de pares maltractadors, fills ídem” i això ens ajuda a treure conclusions i prendre precaucions. Podríem extrapolar aquesta hipòtesi als casos d’assetjament: qui es riu dels altres?

Es riu dels altres qui a casa no ha après que fer això és lleig. La seguretat momentània que un adult sent quan en de- grada un altre s’aprèn. El nen es diverteix delectant-se en aquesta comoditat de saber-se superior. I ho repeteix, o permet que ho repeteixin, perquè és a la seva zona de confort.

He vist mares que es reien d’altres mares davant dels seus fills. Lamentable. És impossible que un nen posi en dubte el comportament del seu progenitor, i menys encara si el que “està malament” és “tan divertit” i el converteix en còmplice del seu heroi: la mama o el papa. Amb sort ho analitzaran quan siguin més grans, però aleshores, hauran passat per la infantesa repetint un mal exemple.

És cert que els factors que fan que un nen escrigui una carta i salti al buit per no haver de tornar a classe, o agafi una escopeta i torni a l’escola a venjar-se, són molts i molt particulars. Però n’hi ha que sí que es poden observar i millorar per evitar ser responsables d’algun cas semblant.

Mentre fem cua per posar en pràctica el Kiva, no deixem d’exercir la nostra feina de pares (avis, oncles,...), que és predicar amb el bon exemple, perquè això sí que és a les nostres mans.

Amb tota la humilitat, un amfibi.

Aprenguem de Finlàndia, que ha instaurat un sistema molt eficaç per reduir l’assetjament escolar