En un món multicolor

Fa tres lustres a Catalunya vam viure una època tan intensa de papanatisme que els diaris i les emissores de ràdio ometien informar de les característiques de les persones que cometien actes delictius. T’anunciaven que el dia anterior dues bandes s’havien enfrontat al carrer Pelai, i que hi havia hagut tants ferits i un mort, però no et deien de quina nacionalitat eren els membres de cap dels dos grups. Era una situació delirant perquè, per a la gent que s’interessava pel que passava a la ciutat, era important saber-ho, tant com si una de les bandes enfrontades la formaven vint individus i l’altra set. No tenia el mateix sentit que totes dues estiguessin formades per llatinoamericans que si una estigués formada per llatinoamericans i l’altra per catalans, magribins o senyors de l’Europa de l’Est. Tant si era una cosa com l’altra, saber-ho era bàsic per entendre la relació entre les comunitats que vivien (i viuen) a la ciutat. Però, per por de ser titllats de xenòfobs o racistes, els informadors s’ho callaven, com si la seva feina consistís a amagar els fets i no pas a explicar-los, de manera que els lectors o els oients ens quedàvem a mitges. Era l’època dels “papers per a tothom” i la glorificació dels latin kings, els ñetas i tota la pesca. A alguns d’aquests grups l’enyorat conseller Joan Saura els va elevar a la categoria d’“associacions culturals”. Com Thomas de Quincey, devia considerar l’assassinat com una de les belles arts.

Ara, Suècia passa per un moment igualment delirant. Després d’haver fet marxa enrere en el reconeixement de la República Àrab Sahrauí Democràtica –perquè, si no, el Govern del Marroc no deixava que Ikea obrís una planta a Casablanca–, ara ha prohibit a la policia descriure les característiques dels delinqüents. En una carta interna se’ls ordena no explicitar-ne la nacionalitat, el color de pell o l’estatura: “De vegades es critica la policia per informar sobre el color de la pell de la gent. Es percep com a racista. Com que la policia no és racista, ni ha de ser percebuda com a tal, d’ara endavant s’aplicarà aquesta directiva”.

Suposo que tampoc no diran si el delinqüent és prim o gras perquè, si el cas fos aquest últim, l’Associació de Persones amb Sobrepès s’ofendria. Ni que aparenta tenir més de setanta anys, perquè algun Casal d’Avis emetria una nota de protesta. I, en els casos d’agressió sexual, tampoc no diran quin és el sexe de l’agressor, per no resultar sexistes. Obriran els telenotícies explicant que (en algun lloc el nom del qual s’estimen més no esmentar) una persona (les característiques de la qual s’estimen més de silenciar) acaba de cometre un crim del qual prefereixen no donar dades. Tot seguit demanaran que, si algú pot aportar més informació que permeti detenir el criminal, truqui immediatament a la policia i no els digui absolutament res.

Suècia ha prohibit a la policia descriure les característiques dels delinqüents