De Pink Floyd als cants de la litúrgia ortodoxa

“No entenc una part de l’art contemporani, però en canvi sí que entenc la música contemporània”, confessa Puigdemont al seu blog. A casa seva té la discografia completa de Pink Floyd, i considera una meravella Shine on you crazy diamond!. Dels clàssics es queda amb Beethoven. Li agraden Edith Piaf, la cantant romanesa Maria Tanase, Llach, Raimon, Luz Casal i Adrià Puntí (“és el millor”). I es deleix per peces com Cor dels pelegrins de Tannhaüser, de Wagner –encara que l’òpera l’atreu poc–, la versió de Knocking on Heaven’s Door de Guns N’Roses, Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa (que ja a l’escola els cantava Josep Tero) i la Balada de Ciprian Porumbescu. Li agraden els cants de la litúrgia ortodoxa o el folklore balcànic, però també les sardanes i la guitarra de Paco de Lucía. Es considera de “formació i cultura cristiana”. Va estar nou anys intern a El Collell i el van marcar els deu dies que durant diversos estius va passar a Poblet (recorda la Història dels Hittites que un monjo llegia al refectori mentre menjaven). Una altra curiositat és la seva fascinació per la tira còmica Dilbert de Scott Adams (també segueix Toni Batllori). En política assegura que no té ídols, encara que elogia Simone Veil i el primer Obama el va enlluernar . I ha après dels polítics francesos: “Vaig admirar Mitterrand fins que van aparèixer aspectes vergonyants. Chirac sempre m’ha caigut bé a causa del seu caràcter un pèl pagès (que intenta dominar però que li surt sense poder fer-hi més) i la seva forma peculiar de comunicar”. De la política catalana ha admirat Mas i ha seguit Ferran Mascarell (per “la seva aportació al catalanisme deucentista”). I ha elogiat assagistes com Xavier Roig ( La dictadura de la incompetència), Gutiérrez-Rubí ( Micropolítica. Ideas para cambiar la comunicación política), Joan-Lluís Lluís ( Breu manual de bones pràctiques de l’independentista) i Germà Bel.