La Vanguardia (Català-1ª edició)
La biblioteca de @KRLS
Gaziel, Josep Pla, Carles Rahola i Miquel Pairolí són alguns dels autors preferits de Carles Puigdemont
Ala presa de possessió com a president de la Generalitat Carles Puigdemont va sorprendre amb una cita de Nazim Hikmet, un poeta turc que va passar més de dotze anys a la presó per comunista i que al final va haver d’exiliar-se a Polònia. La cita (“El més bonic del mar és el que no hem navegat”) era una resposta a les metàfores marineres d’Artur Mas, i com a referent ideològic anava per altres camins que els del poeta.
I per on li agrada navegar al nou President? Assidu com és a les xarxes socials, el 2007 i a petició d’un amic, va revelar algunes de les seves fílies. “En gustos culturals sóc terriblement eclèctic”, va dir al seu blog, que publica des de fa gairebé deu anys. Cal recordar que és també molt actiu i un veterà de Twitter, on firma @KRLS. En un dels seus primers apunts, i després de citar el seu amic Saül Gordillo –que aquesta mateixa setmana ha estat designat director de Catalunya Ràdio–, va escriure que a “la generació blog li toca gestionar la causa catalana”. I reblava: “La generació blog demana pas. Que la generació Simca1000 no li barri el pas, com ha fet amb totes les generacions posteriors”.
Tornant al seu mem cultural, escrivia Puigdemont, que llavors era diputat al Parlament: “Després d’haver llegit de tot, en els darrers anys selecciono molt. Em decanto sovint per l’assaig, la novel·la històrica, però no defujo els artefactes literaris plantejats amb gran ambició (com al seu dia va ser El pèndol de Foucault). Em cansen, en canvi, els artificis que no duen enlloc i les afectacions exagerades”. I a continuació revelava algunes de les seves lectures de referència: l’obra completa de Gaziel, “i per damunt de tot la fabulosa Història de La Vanguardia –que va comprar en una llibreria de París quan aquí encara no s’havia editat–, les Cartes de lluny i Quadern de notes per a un diari, de Josep Pla, i La memòria és un gran cementiri, l’auto- biografia del periodista Manuel Ibáñez Escofet”. En un article posterior va afegir: “També sento un gran respecte per Carles Sentís, sobretot després de llegir la manera elegant –i documentada– com es defensa de les calúmnies. Em sap greu el comportament de Xammar, perquè el llibre L’ou de la serp el trobo sensacional i l’he recomanat moltes vegades”.
A Gaziel el va citar Carles Puigdemont en la seva presa de possessió per la frase: “Sóc fal·lible però insubornable”. En el debat d’investidura es va sentir més còmode amb tres autors propers (que dóna la coincidència que van morir prematu- rament): Carles Rahola, afusellat el 1939, el polític Josep Pallach i Miquel Pairolí, amic personal, de qui destaca sovint el dietari Octubre. A la nòmina d’autors locals hi figura en primer lloc Rahola, de qui ha dit que “com a gironí i periodista m’acompanya sempre”, i en destaca el Breviari de ciutadania. Però a la seva biblioteca no hi falten d’altres escriptors com Carles Fages de Climent, Modest Prats, Quim Curbet, Narcís Jordi Aragó, Antoni Puigverd i Rafael Nadal.
“En poesia –ha afirmat– acostumo a moure’m molt a poc a poc, entre Foix i Espriu, depèn del moment”. És un devot de La pell de brau, però també ha citat Carner, Sagarra, Pere Quart i l’Epístola a una esperança certa de Salvador Sunyer (“Un poble en fi pastat amb argamassa / prou resistent per dir algun dia: prou! / necessita que algú al mig de la plaça / pro- clami amb fe un clar missatge nou”).
A d’altres entrades del seu bloc elogia obres com La Pureza peligrosa del filòsof francès Bernard-Henri Lévy i La rebel ·lió dels animals d’Orwell. En canvi, en el més d’un miler d’entrades d’aquest bloc no hi ha referències a la literatura castellana, excepte algun recurs tòpic com Mariano José de Larra. Al discurs d’investidura com a alcalde de Girona el 2011 va recordar que “les circumstàncies generals són enormement complexes i difícils. No les hem escollit, ens vénen donades. Però les podem transformar, com suggeria Jaume Vicens Vives”. L’historiador català continua sent un referent fix.
El nou president de la Generalitat va escriure que “a la generació blog li toca gestionar la ‘causa catalana’”