La Vanguardia (Català-1ª edició)
La capella oblidada
A la recerca de l’arca perduda o l’última sorpresa en una de les primeres esglésies de Barcelona
Una troballa arqueològica rere una altra, una capella oblidada durant dècades i una insòlita talla embellida amb pa d’or que representa l’arca de l’aliança i el rastre de la qual es va perdre fa cent anys... La basílica de Sant Just i de Sant Pastor demana a crits un Ildefonso Falcones que desentranyi els misteris d’aquesta església, una de les més antigues i importants de Barcelona, i els converteixi en un altre èxit de vendes. De matèria primera novel·lesca i històrica no en faltarà.
Pocs racons de Ciutat Vella atresoren tants vestigis del passat i tantes meravelles en tan pocs metres quadrats. Una de les últimes sorpreses, ara per ara, ha estat la troballa d’una espectacular peça de fusta amb inscripcions en hebreu, jeroglífics i baixos relleus de clara inspiració egípcia, entre altres ornaments orientals.
“Representa un lateral de l’arca de l’aliança”, diu el rector de la parròquia, Armand Puig, més extasiat que Indiana Jones en la pri- mera de les seves aventures. Professor i exdegà de la Facultat de Teologia de Catalunya, mossèn Puig és un reconegut biblista, expert en el Nou Testament i, per damunt de tot, un savi.
Un erudit capaç de taral·lejar amb notable encert estrofes en alemany d’El Messies de Händel o de traduir directament de l’hebreu. “Jo sóc el Senyor, el vostre Déu, que us va treure de la terra d’Egipte”, diu mentre comença a llegir una de les dues llegendes de la talla. A l’altra hi apareixen els Deu Manaments, també en hebreu, tal com es van recollir al llibre de l’Èxode. L’obra, amb un gruix de 30 centímetres, fa gairebé 1,70 metres d’alt i 2,89 d’am-
DEL MONT SINAÍ... Una rèplica del cofre que va custodiar les taules de la llei intriga els experts ...A CIUTAT VELLA Cada restauració ofereix una troballa a la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor I DE LES ALTURES... Retaules del segle XVI i quadres del XXI obliguen els visitants a aixecar la mirada ...AL SUBSÒL Ningú no sap quantes meravelles pot acollir encara el temple sota el terra
ple; 3,17, si també s’hi inclouen els extrems de la barra que carregaven a collibè els levites, els fills de Leví, membres d’una de les dotze tribus d’Israel i els encarregats de transportar l’arca durant la travessia pel desert.
Segons la tradició cristiana, aquest cofre custodiava les taules de la llei que Déu va lliurar a Moisès al mont Sinaí. L’origen d’aquesta arca perduda és, tot i això, moltíssim més recent. Els experts, que encara no s’han pronunciat, estan intrigats amb la troballa, pendent de restauració. Podria tractar-se d’una peça de la primera meitat del segle XIX, que es va utilitzar en representacions religioses del Corpus, amb un baldaquí que també ha de restaurar-se i que es va recuperar quan es van remodelar altres dependències, annexes a la sagristia.
La talla i un sagrari van aparèixer a la capella del Sant Nom de Jesús, en un lateral de la segona planta, amb un gran balcó sobre la nau central que es va tapiar el 1923, per la qual cosa les dues peces les van pujar fins allà abans amb l’ajuda d’una corda i una politja: no hi cabien per cap altre lloc. Les escales originals es van destruir i la capella es va convertir en un magatzem on durant anys va regnar la pols i l’oblit.
La basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, el seu nom oficial, s’aixeca sobre un temple romà, les restes d’una catedral visigòtica del segle VI, una església romànica i la capella gòtica de Sant Celdoni. Es creu que en aquest lloc, molt pròxim a la plaça Sant Jaume, es reunien els primers cristians de Bàrcino. També que podria ser un lloc de culte ininterromput des d’almenys el segle IV. Molta història, com es descobreix amb cada excavació o cada vegada que es fa caure una paret o es rehabilita una zona i apareix una nova sorpresa, ja sigui a les altures, com ha passat ara, o al subsòl, com va passar abans.
Júlia Beltrán, l’arqueòloga de capçalera de la basílica de Sants Just i Pastor, creu que sota l’església hi ha d’haver una impressionant xarxa de canalitzacions d’aigua i infraestructures hidràuliques de l’època romana. El temple es troba dins l’antic recinte emmurallat de la colònia fundada per l’emperador August, en una zona habitada des de la fundació de la ciutat. Aquest enclavament era el segon promontori més elevat de l’urbs. El primer, el mont Tàber, era al proper carrer Paradís, al costat de la seu del Centre Excursionista de Catalunya. Això explica que les excavacions realitzades a partir del 2013 a l’església hagin estat tan fructíferes.
Els arqueòlegs han trobat des d’una llosa del fòrum fins al podi d’una escultura eqüestre romana, així com restes de quan aquí hi va haver una catedral, en els temps de la Barchinona visigoda. D’aquells dies són també els vestigis d’una piscina baptismal i una confessió, un espai subterrani destinat a l’enterrament d’un personatge molt destacat, possible- ment sant Pacià, bisbe de Barcelona, que va néixer cap a l’any 310 i va morir 80 anys després. Més recent és la sagrera o l’ossera –la més gran d’aquestes característiques trobada a la Península– amb restes de 400 persones víctimes de la pesta negra que va delmar la població d’Europa al segle XIV. Els cossos, d’homes, dones i nens, van aparèixer nus (es cremaven les robes per evitar la propagació de l’epidèmia), amb sudaris de lli i apilats en onze capes diferents sobre les quals s’abocava calç viva. Es creu que tots van morir en l’interval d’una setmana.
És impressionant imaginar quantes sorpreses acull encara aquesta església, on s’organitzen visites guiades, a les quals val la pena anar per mil raons: la panoràmica de 360 graus de la qual es gaudeix des del campanar; els vitralls de l’absis, del 1522, obra de Jaume Fontanet; el retaule de la Santa Creu, que Pere Nunyes (o Pedro Nunhes) va pintar entre el 1525 i el 1530; la talla renaixentista de la Moreneta, que presidia el retaule gòtic de la nau central i que ara és a la sagristia... I de l’art de la nit dels temps al segle XXI, com demostren dues monumentals teles de Perico Pastor a la capella del Santíssim: El poble d’Israel recollint el mannà al desert i La multiplicació dels pans i els peixos.
Tot s’ha pogut fer amb el finançament de l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, la Generalitat, La Caixa, l’Arquebisbat i el mecenatge de la Fundació Vila Casas. De moment l’aixeta de les inversions s’ha tancat. Abans que això passés, es van poder solucionar els problemes d’esquerdes, humitats i goteres que tenia la coberta de la basílica. Durant els treballs es va habilitar una nova escala de cargol, que neix al
costat de la sagristia i que va permetre accedir al lateral de la segona planta. Així es va redescobrir una capella durant molts anys oblidada.
No costa d’imaginar què devien pensar els operaris i els arquitectes que van envair aquesta càpsula del temps i van trobar una reconstrucció sincrètica tan bonica de l’arca de l’aliança. Quan els companys els van preguntar des de l’exterior què veien, haurien pogut respondre, com Howard Carter davant la tomba de Tutankamon: “Coses meravelloses”. És gairebé un miracle que una fusta tan enigmàtica, però tan humil (res de banús o caoba), hagi resistit tan bé l’aigua, els tèrmits i els excrements dels ratpenats i els coloms.
L’estança s’ha rehabilitat i s’hi ha instal·lat un ostensori del segle XVIII amb una figura restaurada del nen Jesús que podria passar per un querubí, de relatiu valor històric, però de bellíssima factura. Es tracta d’un gest còmplice amb l’emplaçament d’aquesta ca- pella, sobre una altra, la de la Mare de Déu de l’Esperança, a l’esquerra de l’entrada principal, que dóna la benvinguda a la basílica i és coneguda i objecte de veneració entre les parelles que anhelen ser pares. Els atreu l’escultura de la Verge embarassada. El rostre seràfic de la talla del seu fill, una planta més amunt, no té res a veure amb el del Déu esculpit a l’arca, flanquejat per les inscripcions en hebreu. D’aspecte hieràtic i punitiu, intimida tant com el Pantocràtor de Sant Climent de Taüll.
L’arca continua a la capella, en espera que es decideixi on exposar-la i que es resolgui el misteri del seu origen. Una possible pista pot ser en un altre dels seus dibuixos, un caduceu: dues serps entrellaçades que representen Hermes o Mercuri, el missatger dels déus de l’Olimp, símbol de la medicina i del comerç. El passejant atent pot trobar una figura idèntica no gaire lluny: al balcó de ferro forjat de l’immoble del carrer Ciutat, número 3, que avui acull unes dependències municipals i que va manar construir un indià l’any 1838.
Les dates concorden: el francès Champollion havia desxifrat només 16 anys abans la pedra Rosetta, que un soldat de Napoleó va trobar a Egipte i que va permetre traduir els jeroglífics dels faraons. Una hipòtesi plausible assenyala que aquest acabalat veí va sucumbir a la passió per Orient que va envair llavors Europa i va encarregar una reproducció del lateral de l’arca de l’aliança amb el mateix caduceu del seu balcó. Era una manera d’inflar el pit davant els coetanis: “Aquí viu algú que ha prosperat amb els negocis”. Després va poder donar la talla a aquesta basílica de Ciutat Vella, durant molt de temps coneguda com a l’església dels senyors de Barcelona. Potser ho va fer amb la secreta ambició de passar a la història com un generós mecenes. Sic transit gloria mundi. Així passa la glòria del món. No va tenir en compte que el seu esplèndid regal pogués acabar anys i panys en una capella oblidada.