Els miracles d’un mite

Dimarts passat, 12 de gener, va celebrar-se al Palau de la Música un acte en record de l’agent Carmen Balcells en el qual es van conjunyir paraules –les de Vargas Llosa, Eduardo Mendoza, Miquel de Palol, entre altres autors– i les interpretacions musicals del tenor Antoni Comas, Joan Manuel Serrat, el pianista Kitflus i el Quartet Casals.

La paraula i la música van ser dos aspectes primordials de la vida de Carmen Balcells, la mort de la qual, el setembre passat, ens va deixar a la intempèrie, ja que Balcells s’havia convertit en més que un referent imprescindible per a molts dels escriptors per ella representats, en una mena d’institució i les institucions tendeixen a perpetuar-se. Per aquest motiu semblava que Balcells seria eterna.

Estimem molt la Carmen. Escric estimem perquè em resulta molt difícil conjugar el verb de l’amor en passat ja que ella segueix aquí, entre nosaltres, encara que de la seva generositat infinita, ja no rebrem flors, fruits del seu hort o platillos deliciosos ni ens asseurem a la seva exquisida taula, ni sonarà el telèfon de molts dissabtes per organitzarnos la vida i matar-nos de riure amb les seves ocurrències genials en dir-nos, per exemple, que ens tracta tan bé, ens té tant afecte, perquè per a ella som molt més que amigues, som clientes.

Afirmo rotundament que Carmen segueix aquí, entre nosaltres els escriptors, perquè continuem notant els seus miracles, no només els que amb el seu particular humor em va assegurar que faria després de morta, sinó els que en realitat va fer en vida. Miracles que comprovem quan signem un contracte amb data de caducitat, sense clàusules draconianes que abans ens condemnaven a cadena perpètua, perquè ella es va avançar a la llei de propietat intel·lectual del 1987. Quan pels nostres llibres cobrem un avançament, cada vegada més minso, dit sigui de passada, aquí sí, ens caldrien encara més bons oficis miraculosos balcellians. O quan, gràcies a la tossuderia de Bal- cells, una llei del 1999 permet als escriptors no tributar a Hisenda per la totalitat dels avançaments editorials sinó que aquests puguin repartir-se en successius exercicis, en relació amb les vendes anuals d’exemplars.

I no em sembla menys miracle que gràcies a la superagent 007, com la va batejar Vázquez Montalbán, els escriptors no necessitem buscar editor, ni parlar de diners perquè l’agència, avui feliçment pilotada pel seu fill, Lluís Miquel Palomares, s’encarrega d’això, i així nosaltres podem dedicar-nos a les lletres perquè ells es responsabilitzen dels números.

Els motius pels quals cal recordar Carmen Balcells, Carmen i no Carme, com puntualitzava ella sovint, malgrat la seva catalanitat de soca-rel, suposo que per destacar la significació etimològica del seu nom, del llatí carmen-carminis –jardí, poema–, són tants com persones es reuneixen en una única Balcells vertadera.

No és la meva intenció fer un acudit fàcil al·ludint al fet que la Balcells, com la gran Pardo Bazán, a qui a estones em recordava, va ser una dona de molt de pes i, en conseqüència, va poder donar cabuda còmoda a aquestes altres Carmenes, ja que amb relació als seus quilos ella ha divulgat les millors anècdotes.

Una vegada va advertir a un nodrit grup d’editors que no estava disposada a prendre’s els fastos del passat 98 com una celebració personal. La seva capacitat d’ironitzar, molt especialment sobre els seus quilos, era proverbial. Un fet que la disgustava i fins i to l’afligia i a nosaltres ens encantava. Mai vaig aconseguir imaginar-me-la com un fideu, encara que en una època –quan es va casar amb Lluís Palomares i va néixer el seu únic fill, Lluís Miquel, que li ha donat tres nétes precioses, Laura, María i Nélida– estava prima. No obstant això, crec que la silueta migrada d’una top model s’hagués avingut malament amb la desbordant humanitat, la força volcànica del seu temperament: la generositat sense límits, l’empatia i emotivitat enormes, l’entusiasme desbordant per persones i coses, la seva autoritat –jo no dono consells, dono ordres, solia dir, rient i per descomptat les feia complir–, les seves facultats formidables per destriar la bona literatura de la dolenta, la capacitat de seduir qui se li posés al davant, la defensa insubornable dels drets dels escriptors, van fer d’ella un mite de proporcions llegendàries.

He sentit explicar que durant una època els taxistes de Barcelona, dels quals va ser clienta estrella, van difondre una llegenda, semblant a un aventi de Juan Marsé, en la qual s’assegura que va comprar una pistola de plata, que havia pertangut a Mata Hari, per comminar un editor que es negava a pagar drets i que en la seva col·lecció de gerros modernistes guardava pocions verinoses per a casos editorials irresolubles. Ignoro si tot això és cert, però el que sí puc afirmar és que Carmen utilitzava el làser de la seva intel·ligència poderosa i el bisturí finíssim de la seva intuïció extraordinària per obtenir les millors condicions per als seus escriptors.

Balcells utilitzava el làser de la seva intel·ligència poderosa per obtenir les millors condicions per als seus escriptors

GALLARDO