Tributs i Estat de benestar

De vegades donem per fet que l’Estat de benestar és una cosa consubstancial a la nostra col·lectivitat, però convindria tenir en compte que els beneficis que hi estan associats –cures sanitàries i assistencials, educació, subsidis d’atur, pensions de jubilació i invalidesa, etcètera– continuen sent, desgraciadament, una rara avis per a molts dels nostres conciutadans del globus. Dit això, al nostre país hem fet un gran salt en els últims quaranta anys i algunes qüestions –com la nostra sanitat– resisteixen totes les comparacions. Podem discutir si preferim que cada persona atengui aquestes necessitats pels seus propis mitjans o que siguin cobertes majoritàriament per l’Estat i, sens dubte, hem de parlar del nivell que han d’assolir aquests serveis, però és indubtable que l’Estat de benestar té efectes en els ciutadans en la mesura que els atorga un grau de tranquil·litat respecte al futur en crear societats més justes i confortables.

Però això cal finançar-ho. La nostra despesa pública va suposar el 2014 prop del 44% del PIB i gran part d’aquesta despesa es va destinar a pensions, atur, sanitat i educació; i això se sufraga majoritàriament amb les quotes a la Seguretat Social i amb tributs. Per aconseguir aquest finançament cal fer un esforç titànic i prova d’això és que des del 2008 els ingressos públics no aconsegueixen igualar les despeses. Any rere any tenim un dèficit que incrementa el deute, deixant una pesada càrrega a les generacions que vénen al darrere.

En definitiva, per mantenir els nostres serveis públics necessitem capacitat de recaptació i de gestió dels tributs –amb el consegüent control del frau– per poder així generar excedents econòmics, a la qual cosa caldria sumar més conscienciació social quant a la importància del bé comú.

Recaptar impostos –gairebé 10.000 euros anuals de mitjana per ciutadà– comporta dificultat per la natural resistència dels agents econòmics, agreujada per una globalització que posa a l’abast de persones i entitats la possibilitat de moure diners i intangibles per jurisdiccions opaques sense moure’s de casa. Així mateix, una part substancial del pastís recaptatori correspon a corporacions transnacionals que tenen les seves prioritats i mitjans. Gairebé totes les administracions utilitzen per gestionar i recaptar les agències tributàries, organismes públics que resulten més àgils que les maquinàries ministerials.

Així, al nostre país –amb una estructura federal de fet–, a més de l’Estat, també utilitzen les seves pròpies agències tributàries les comunitats autònomes i algunes corporacions locals. Això pot ser eficaç sempre que treballin en xarxa, amb lleialtat i on l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT) jugui un paper central en el procés.

L’AEAT ha seguit l’estratègia de lluitar contra el frau fiscal sent intensiva en tecnologia i informació i, fins ara, les ràtios comparades de recaptació/cost avalen aquest camí. Per tant, la configuració de l’Agència Estatal sembla l’adequada i, malgrat que en alguns casos pugui “passar-se de frenada” –com passa amb l’exorbitant exigència d’obligacions formals a empresaris i professionals–, es requereix un model d’agència que coordini aquest camp amb prou musculatura per ser eficaç dins d’un món globalitzat amb un dinamisme econòmic trepidant.

L’Agència Tributària pot ser que s’hagi extralimitat, però obté bons resultats