L’obra darrere de l’artista

Ai Weiwei és l’artista viu més famós del món. Però la seva fama és inversament proporcional al coneixement de la seva obra. La majoria de gent no ha vist mai ni una sola obra d’aquest artista. Trista paradoxa. Perquè el soroll mediàtic que envolta la seva condició de dissident del Govern xinès, de no-persona –el 2009 va haver de ser intervingut d’urgència a conseqüència de la brutal pallissa que li va clavar la policia per les seves investigacions entorn dels més de 5.000 nens morts al terratrèmol de Sichuan; dos anys després va ser arrestat en un lloc secret durant 81 dies; ha estat declarat “enemic del poble” i el seu nom no podia ser pronunciat al seu país fins al juny passat, quan li van tornar el passaport– ha acabat desenfocant les seves qualitats com a artista i eclipsant la singularitat de la seva obra.

Tot això, cert, no ha impedit (segurament al contrari) una meteòrica ascensió als mercats occidentals, però l’omnipresència d’Ai Weiwei als mitjans li ha passat també factura entre els que qüestionen el seu “oportu- nisme” i la seva integritat –com si l’enfrontament d’un individu a un Estat totalitari fos alguna vegada una activitat rentable!– i sembren dubtes sobre el seu art (aquest que pocs coneixen). Ai Weiwei actua com un virus en una societat viral. La seva resposta a la vigilància ha estat sotmetre’s a la mirada col·lectiva, transmetent la seva vida i els seus pensaments a través de fotografies, de Twitter, del seu blog..., amb una intensitat tan extrema que en certa manera ha aconseguit escapar del control del qual era objecte.

“Sou vosaltres els que m’esteu fent mundialment famós”, va etzibar Ai Weiwei als policies que, el 2011, el van sotmetre a una vexatòria vigilància acusat d’evasió fiscal, bigàmia, pornografia... Ara, quan la seva nova etapa com a professor de la Universitat de les Arts de Berlín fa pensar en una treva –el seu nom allunyat per fi de les seccions de successos– seria bo que les mirades es dirigissin a la seva creació. Molt més franca, sorprenent, profunda i commovedora del que pot semblar a primera vista. Prova d’això és la magnífica retrospectiva que li dedica la Royal Academy of Arts de Londres, davant la qual s’han rendit fins i tot els esperits més reticents.