La Vanguardia (Català-1ª edició)
30 anys després de ‘Retorn al futur’: els cotxes no volen
Demà, 21 d’octubre, arribem fins a la data a la qual vam viatjar en el temps
Probablement la frase més famosa de la trilogia Retorn al futur (1985) és la que pronuncia Doc Emmet Brown al final de la primera pel·lícula, que és també el principi de la segona: “Carreteres? On anem no necessitem carreteres”. La rotunditat jactanciosa de l’afirmació la va convertir en gairebé incontestable, però la realitat, 30 anys després, és que en aquell futur al qual van viatjar, que es complirà demà, 21 d’octubre del 2015, continuen fent falta carreteres. El segon dels tres films dirigits per Robert Zemeckis ens va avançar un futur que, tret d’algunes excepcions molt curioses, no es va fer mai realitat.
A Retorn al futur II (1989), quan Marty McFly visita el seu poble, Hill Valley, el 2015, el paisatge resulta desconegut. És el d’un futur al qual mai no hem arribat, o al qual arribem només en part. Un dels elements més vistosos és el trànsit. Els cotxes volen.
Drons, pantalles gegants, pagament amb empremta dactilar i roba intel·ligent Els cotxes volen, el fax és el gran mitjà i ningú no mira un mòbil ni parla d’internet
Fins i tot els models més antics poden ser modificats perquè volin (el fill de l’antic alcalde ha muntat un taller per transformar cotxes vintage, com ens explica un anunci en una pantalla gran al carrer). En la nostra societat actual, els plafons publicitaris són, cada vegada més, pantalles animades. En això sí que la va encertar la pel·lícula.
Per descomptat, davant de l’Ajuntament de la ciutat (com en tots els del món) està prohibit d’aparcar-hi, encara que en realitat el cartell pintat sobre l’asfalt és “Prohibit aterrar”.
Sobre el futur no realitzat de la pel·lícula de Robert Zemeckis, imaginada per l’escriptor Bob Gale, crida l’atenció que McFly arribi a un món en què no s’utilitzen telèfons mòbils ni es parla gens d’internet o de res que se li assembli. Al personatge protagonista l’acomiaden per fax, una
tecnologia avui obsoleta (encara que algunes companyies d’assegurances continuen aferrades a aquest sistema arcaic com si tingués més validesa que un correu electrònic només pel fet de quedar imprès en un paper). Tot i això, la imatge de la trucada per videoconferència, en una gran pantalla plana a la llar, és gairebé calcada al que avui veiem en una conversa per Skype o qualsevol altre sistema d’aquest tipus. Aquests cotxes que volaven a Retorn al futur portaven com a combustible un petit reactor de fusió nuclear, una energia neta que, 30 anys després dels films, no ha pogut ser recreada per incorporar-la a la vida diària.
A diferència de la fissió nuclear (l’energia de les bombes atòmiques), la fusió nuclear consisteix a recrear les condicions que es produeixen en el nucli del Sol, cosa que ens proporcionaria una font energètica neta i molt poderosa. Òbviament, no és fàcil assolir una cosa així i molt menys aplicar-la per al seu ús als cotxes, així que, de moment, ni volarem des del garatge de casa ni omplirem el dipòsit del cotxe amb restes d’escombraries.
En canvi, el que ara comença a sorgir com a alternativa als motors de combustió tradicionals són els híbrids i els elèctrics. Precisament la companyia automobilística japonesa Toyota, que patrocina Retorn al futur, presentarà demà el seu nou model Mirai, el primer dels cotxes fabricat en sèrie que farà servir hidrogen com a combustible. Si aquest és el futur, serà lluny del de la pel·lícula, però pot arribar a ser bastant desitjable ja que es tracta d’una energia que només emet vapor d’aigua com a resultat del seu ús.
A més dels cotxes, a Retorn al futur hi ha un mitjà de transport que s’ha convertit en una de les icones de la sèrie de pel·lícules, el monopatí. Si a la primera part Marti McFly inventava el monopatí als anys cinquanta a partir d’un patinet, el 21 d’octubre del
L’automòbil volador impulsat per fusió nuclear encara és una quimera El monopatí que levita pot ser real en condicions controlades
2015 el protagonista es veu obligat a tornar a fugir, però els monopatins ara són voladors.
No hem arribat a això, però cada dia som més a prop. El juny passat, la companyia automobilística Lexus (filial de luxe de Toyota), va presentar un vídeo rodat a Barcelona amb un hoverboard que es comporta (més o menys) com el de la pel·lícula. L’inconvenient és que no es desplaça sobre qualsevol tipus de superfície, sinó que utilitza una pista magnètica perquè la taula es mantingui allunyada del terra mitjançant levitació magnètica.
La tecnologia del monopatí volador de Lexus és de superconductors refredats amb nitrogen líquid i amb imants permanents combinats que aconsegueixen aquest desplaçament de levitació. Es tracta d’un prototip i la companyia tecnològica no pensa posar-lo a la venda, de moment. Seria de poca utilitat al carrer. En canvi, tenim alternatives, com els monopatins de la companyia espanyola Tecnotu, que porten dues grans rodes, o els Ninebot Mini, que la tecnològica Xiaomi ha creat en col·laboració amb la companyia Segway, que també va inventar un mitjà de transport personal que no va intuir el film.
Entre els invents destacables hi ha les sabatilles amb cordills automàtics, com les Nike que McFly es posa i que la multinacional de material esportiu té patentades des de fa temps. També existeix la roba intel·ligent, enca- ra que avui porta sensors en lloc d’eixugar-se i ajustar-se sola. Les ulleres de realitat augmentada, com les Google Glass, són avui dia una realitat incompleta.
Un dels refrescos que apareix a la pel·lícula és la Pepsi Perfect. El singular envàs i logo que es veuen al film quan McFly en demana un a la cafeteria serà realitat demà. Pepsi vendrà per internet una edició limitada de les ampolles, rèplica exacta de la que es veu al film, per un preu de 20 dòlars, menys dels 50 dòlars que paga el protagonista.
Els mètodes de pagament sí que s’assemblen d’alguna mane- ra al present. Als Estats Units i altres països ja funcionen mètodes de pagament com Apple Pay, en el qual la confirmació del pagament es fa amb el dit. “Dactileja’m cent dòlars”, demana un home el protagonista mentre li mostra una cosa semblant a una tauleta.
En el nostre 2015 no tenim corretges que treguin a passejar el gos a la nit, però sí drons amb càmera que poden filmar al lloc de la notícia.
Al cap de poc d’arribar al 21 d’octubre del 2015, Marty es veu
engolit per un holograma publicitari de la pel·lícula Tiburón 19 dirigida per un tal Max Spielberg, fill de Steven Spielberg, director del film original. Actualment els anuncis no són (encara) tan espectaculars, però els hologrames 3D són una realitat. La sèrie dels films de Tiburón no va arribar a tenir un lliurament 19, però aquest any s’ha estrenat un subproducte cinematogràfic com El ataque del tiburón
de tres cabezas, lògica seqüela de El ataque del tiburón de dos cabezas (2012).
A la cafeteria del 2015, la cançó que sona és Beat it, de Michael Jackson, que és la gran estrella que apareix en un parell de cartells i una imatge del tipus Max Headroom en una pantalla. El rei del pop, mort el 2009, continua sent un referent musical i és perfectament possible trobar-nos amb la seva música en entrar en un local de lleure.
L’aire visionari de la pel·lícula també es mostra en el fet que
l’Ajuntament, com molts edificis de nuclis antics de les nostres ciutats, s’ha convertit en un centre comercial, encara que potser hauria estat més visionari un
outlet.
El que no ha canviat al nostre imaginari és la fascinació que exerceix el DeLorean de Retorn
al futur, un cotxe amb un disseny dels vuitanta i que milions de persones voldrien conduir avui. Els que continuen en circulació són molt cotitzats, tot i que no viatgin en el temps.