Una finestra d’amor

Agnès Giard és una antropòloga i periodista especialitzada en qüestions de sexualitat. El seu blog, Les 400 culs, és un oasi on van a parar especulacions ecumèniques, teories peregrines o estudis que tenen en comú el valor d’estimular les curiositats més omnívores. Fa unes setmanes Giard explicava que al Saló del Disseny de Milà, el dissenyador holandès Mark Sturkenboom havia presentat el prototip d’un vibrador batejat amb el nom de 21 Grams (el nom neix d’un experiment en què es va pesar una persona abans i després de morir; com que la diferència era de 21 grams, es va concloure que aquest havia de ser el pes de l’ànima).

La característica més estrident del vibrador de Sturkenboom: inclou una càpsula perquè l’usuari hi pugui posar les cendres de la persona estimada. La resta del prototip és, diguem-ne, convencional, però la part més visible del fus és d’un material transparent i el converteix en una mena d’urna mortuòria aerodinàmica. No estem parlant d’un vibrador xaró, de sex shop sòrdid de barri portuari, sinó d’una peça elegant, sofisticada i de línies, colors i materials més propis de la tecnologia aeronàutica que de l’espeleologia íntima. Molts treballs d’aquest dissenyador tenen una ambició artística. Estan més pensats per ser exposats que per ser comercialitzats (ell es defineix com a dissenyador conceptual d’objectes domèstics). Li agrada unir conceptes aparentment antitètics i crear metàfores que ampliïn els horitzons mentals i qüestionin

El vibrador inclou una càpsula perquè l’usuari hi pugui posar les cendres de la persona estimada

alguns prejudicis o replantegin els usos tradicionals de determinats objectes.

Per donar cos teòric a l’experiment, Sturkenboom, que també ha col·laborat amb empreses com Camper o Mikimoto, parla d’un vibrador que “permeti obrir una finestra d’amor cap a la intimitat perduda”. Per pròpia definició, la sexualitat és un univers que acostuma a propiciar metàfores i eufemismes que ajuden a no caure en una cruesa massa explícita. Des del punt de vista teòric, la idea d’establir un vincle físic entre el dolor de la pèrdua d’un ésser estimat (i desitjat) i la intimitat de les relacions sexuals no hauria d’escandalitzar ningú. Al cap i a la fi, les maneres de recordar una persona estimada haurien de ser diverses. I haurien d’incloure des del dol contingut i la devoció a altars i santuaris domèstics al voltant de l’urna de les cendres i tota la gamma d’homenatges íntims convencionals fins a, en determinades circumstàncies, moments d’expansió compartida no pas a partir del present sinó de la recreació del passat. Si, en molts casos, la castedat es converteix en una reacció de compromís amb el difunt, l’opció de mantenir una sexualitat metafísica activa hauria d’inspirar el mateix respecte. Però, com devia ser voluntat del dissenyador, la idea ha estat ràpidament etiquetada com a escandalosa necrofília, com la dels profanadors de tombes o d’aquests forenses que de tant en tant apareixen a les notícies per haverse excedit en el zel professional a l’hora de practicar l’autòpsia.