El gran desconcert

Dues setmanes i mitja després de les eleccions catalanes del 27 de setembre, encara no s’ha imposat un relat convincent sobre quin ha estat el resultat, ni sobre quines són les conseqüències immediates i futures que se’n podrien derivar. Una indefinició que s’està eternitzant i que pot acabar obrint les portes al desànim i a la irritació d’una ciutadania frustrada per la sospita de irrellevància pràctica del seu mandat electoral.

En aquestes condicions, algú hauria d’agafar el lideratge del país i oferir al conjunt dels ciutadans una lectura apropiada i creïble del panorama que ha deixat el 27-S; una interpretació acceptable per a tots els observadors de bona fe, que hauria de permetre projectar una agenda política raonable sobre el futur immediat de la política catalana. És en aquests moments de dubtes i perplexitats que els bons polítics s’han de manifestar d’una manera més convincent.

Però de moment, les coses van en direcció contrària. Des de la nit electoral, el mandat dels ciutadans –que semblava prou nítid i contundent– no ha fet més que desdibuixar-se. Tant, que al final gairebé s’ha pervertit. Al marge del repunt mobilitzador de la compareixença judicial de Mas, Ortega i Rigau pel 9-N, els guanyadors han abandonat l’escena i s’han tancat a negociar un difícil acord d’investidura just quan tenien tots els focus sobre seu; d’aquesta manera, han deixat sense lideratge i sense discurs el bloc majoritari de l’electorat català. Si atenem el que dicta l’experiència, el silenci dels guanyadors és un error de llibre: l’espai polític que uns abandonen passa a ser ocupat immediatament per d’altres.

Efectivament, els representants dels partits perdedors han ocupat l’espai mediàtic i campen per l’escena política com si haguessin guanyat. Tan aviat desautoritzen aquells que els doblen o tripliquen en vots com exigeixen dimissions o s’ofereixen com a alternativa. Semblen pretensions forassenyades de grups que han obtingut uns suports populars clarament insuficients per a objectius tan ambiciosos; però amb l’ajut dels mitjans de comunicació d’àmbit estatal estan imposant aquest relat virtual. Un autoengany que els portarà un cop més a confondre desitjos amb realitats.

En qualsevol cas, els ciutadans s’han ex- pressat i ara toca als polítics canalitzar les sortides que tradueixin fidelment la voluntat popular. A través de la mobilització i del vot els ciutadans expressen anhels i escullen els representants que els han de convertir en realitats tangibles. És per tant funció dels polítics i la política trobar les fórmules tècniques per tirar endavant el mandat popular. Són els dipositaris de la voluntat popular els que han de gestionar els resultats, mirant de concentrar suports i afinitats per respondre a les exigències dels votants. I per això, s’han de formular les preguntes necessàries per avaluar correctament la situació i oferir respostes realistes, que donin resultats.

Són els líders de CDC, d’ERC i de les entitats que els donen suport els que han de preguntar-se fins on poden estirar el full de ruta amb un 39% de sufragis populars. Són aquests mateixos dirigents i els de la CUP els que han de valorar fins on poden portar el seu desafiament amb un suport conjunt del 47,74% dels vots. Han d’aclarir honestament si creuen que poden respondre amb el projecte que perseguien abans del 27-S o si han de oferir una alternativa adaptada al suport important, però limitat, que els han atorgat els ciutadans. Si les urnes no els han donat la majoria absoluta, ¿la trobaran ara al carrer? ¿La trobaran en la mobilització permanent i en els actes de desobediència que reclamen els partidaris dels fets consumats? Reconèixer les limitacions pròpies és un acte de valentia poc freqüent en la nostra política, però segurament és el que necessiten ara els líders de Junts pel Sí i la CUP per acceptar en veu alta que els ha faltat un dos per cent per a la majoria absoluta que hauria desencadenat una dinàmica política radicalment diferent.

En conseqüència, hauran de ser valents també per preguntar-se què estan disposats a fer per atraure els sectors propers que no s’han sumat a l’aposta independentista el 27-S. ¿Estan disposats a reparar menyspreus passats i refer relacions amb els dirigents confederalistes d’Unió i els dirigents autodeterministes de Catalunya Sí que es Pot?¿Estan disposats a treballar amb l’objectiu de blindar una estratègia conjunta per tal d’imposar el referèndum d’autodeterminació pactat i vinculant, que estaria avalat per un indiscutible 59 per cent dels electors? ¿Serien capaços d’aquest pas enrere a canvi de bastir una hipotètica agenda de doble lleialtat que sumés els referendistes a la via unilateral en cas d’un nou fracàs de la consulta pactada i avalada internacionalment? ¿La unitat refeta aquesta setmana al voltant de les compareixences pel 9-N són indicatives d’un camí possible?

La matemàtica postelectoral és complexa. Però hi ha unes majories possibles, i unes de més clares que les altres. Hi ha sumes i agregacions de vots més contundents que d’altres. Els partits guanyadors tenen la responsabilitat de fer els primers moviments a favor dels blocs més estables i de buscar suports i lleialtats mútues segons els escenaris que vagin arribant.

A hores d’ara ja no sé si tots aquests interrogants són compartits per molts ciutadans, o només són cosa meva; però diria que, si es manté, la invisibilitat dels partits i dels líders que van guanyar les eleccions convida a la confusió i el desconcert.

JOMA