La Vanguardia (Català-1ª edició)
Més bitllets, menys plàstic
APaula Marchetti, propietària d’una botiga d’articles de pell, Carucci, un d’aquests negocis romans de tota la vida –fundat el 1902–, li sembla una meravella que els seus clients puguin gastar-se a partir d’ara fins a 3.000 euros en efectiu. “Cadascú ha de ser lliure de pagar com vulgui –declara Marchetti a La Vanguardia–. Posar un límit és limitar la llibertat personal. Tots estem d’acord que cal lluitar contra l’evasió fiscal, però no amb aquests mètodes”.
A Itàlia s’ha desencadenat una polèmica per la decisió del Govern Renzi d’elevar el límit dels pagaments en efectiu, dels 1.000 euros actuals als 3.000. És una mesura que consta en els pròxims pressupostos. Es tracta d’una reivindicació permanent dels gremis de comerciants des que el gabinet tecnòcrata de Mario Monti, el desembre del 2011, en plena emergència financera i per combatre el frau tributari, va decidir imposar el límit. Va ser una mesura rigorista, molt severa per als costums italians, adoptada per un primer ministre que, malgrat ser catòlic, va viure molts anys sota la cultura anglosaxona i va adoptar una certa disciplina calvinista. Amb Renzi, Itàlia torna a la seva tradició de lax paternalisme catòlic, a la indulgència amb els pecadors. El premier, òbviament, no ho admet. Segons ell, es tracta només d’“un petit gest, una manera afavorir el consum”. Un sector dels seus coreligionaris en el Partit Demòcrata (PD) hi està en contra. Pensa que una mesura així és més pròpia de Silvio Berlusconi que del centreesquerra.
És cert que molts italians són refractaris a l’ús de targetes de crèdit i de dèbit. No es fien dels comerços ni dels bancs. Existeix també la desconfiança secular cap a l’Estat i cap a un fisc que escanya. Pagar en efectiu permet fer circular el diner negre o, almenys, sentir-se menys vigilat. Garanteix anonimat. No deixa rastres.
Per a Vincenzo Visco, exministre de Finances en els governs de Prodi i de D’Alema, la mesura és “una idea pèssima, incomprensible, injustificable i inútil, que afavoreix l’evasió, el blanqueig de diners i la corrupció.” “Som el país amb més frau tributari després de Grècia –es va lamentar Visco al diari La Stampa–. I som un país que té un problema de crim organitzat i de corrupció. Fer un pas com aquest és simplement absurd”.
El mateix Govern Monti, sensible a les queixes del sector del luxe, de joieries i botigues de prestigi, va relaxar la norma, l’abril del 2012, per als ciutadans de països de fora de la Unió Europea. Els turistes japonesos, russos o xinesos es poden gastar fins a 15.000 euros en efectiu.
Alguns economistes discrepen del Govern i creuen que elevar el llistó dels pagaments en cash no contribuirà a augmentar de manera apreciable el consum privat, però sí que incentivarà conductes fora de la llei i, en conjunt, tindrà conseqüències negatives.
La mesura de Renzi és la contrària de la que acaba d’adoptar França. En aquest sentit sí que pot ajudar les botigues del nord d’Itàlia, molt queixoses, que asseguren haver perdut aquests anys clients zelosos de les seves despeses. No es tracta únicament de no donar pistes a Hisenda. De vegades la privacitat es deu a motius més pedestres: el cònjuge que li compra una joia o un altre regal de molt de valor a l’amant, per exemple, i que no vol ser descobert per l’arribada d’un extracte bancari comprometedor. De casos com aquest, n’hi ha.
Per Andrea Porro, l’actual amo de la joieria del mateix nom, fundada a Roma el 1924, la mesura liberalitzadora sobre l’efectiu “pot suposar un efecte positiu perquè molta gent té por que se sàpiga que poden pagar xifres molt elevades”, encara que també apunta que l’ús de la targeta de crèdit ha crescut molt en els últims anys. “És evident que el límit que hi havia era massa baix, però tampoc no crec que apujar-lo sigui la solució per reactivar l’economia”, afegeix Porro a aquest diari.
Més dràstic es mostra Paolo Rufini, que regenta un antiquari, Art Antica Rufini, a la Via dei Coronari, un dels carrers italians més emblemàtics d’aquesta classe de negocis. Rufini es queixa de com està canviant aquest enclavament, envaït per botigues de roba o altres comerços sense personalitat que estan destruint el caràcter i l’ànima de la zona.
L’antiquari no creu que la possibilitat de pagar 3.000 euros en efectiu pugui salvar la seva botiga, oberta fa mig segle i que veu condemnada al tancament. “Necessitem una obertura total –exigeix Rufini, amb vehemència–. Què significa aquesta presa de pèl de posar límits? Estem en una dictadura? Només les dictadures permeten fer aquestes coses. Som a Europa, en un país lliure, o no? Sap el que ens perjudica el 22% d’IVA? La gent no s’adona de les ximpleries que diu el Govern”.
El Govern Renzi vol incentivar el consum però es tem més diner negre i corrupció