La Vanguardia (Català-1ª edició)
El sexe com a esclavitud
Els estats toleren la violència de la prostitució, narra aquesta supervivent
La prostitució no és lliure, és la submissió absoluta de la dona mitjançant la violència física, econòmica, social, cultural i personal.
La prostitució és la submissió del tot. La violència física, econòmica, social, cultural, personal... és tanta que et converteix en un objecte d’ús i abús que només obeeix. El primer que fa és trencar-te com a subjecte de dret. Ningú no neix per ser puta; les dones que diuen que ho fan per elecció parlen realment per boca de l’home prostituent”.
Sonia Sánchez va néixer a la província de Chaco (Argentina) i als 17 anys se’n va anar a Buenos Aires per treballar com a dona de fer feines. La seva rebel·lia da- vant un sou misèrrim la va deixar al carrer. És ella la que parla sense embuts, la que traça aquest relat en què explica què li va passar després a la plaça Once de la capital argentina i al sud del país, com va sobreviure i, sobretot, la que hi posa la veu potent per retratar amb cruesa el que no és una feina, sinó un camp de concentració. És una tortura de la
“Qui és prostituïda es converteix en un objecte d’ús i abús; et trenca com a subjecte de dret”
qual tota la societat és còmplice, i per això ha fet de la seva dura experiència un activisme compromès per intentar abolir la prostitució.
“Abans de ser la puta de tots de la plaça Once, vaig ser filla, germana, estudiant, adolescent”, explica. Ho va ser fins que un home lliurement va topar amb ella, quan feia mesos que vivia al carrer, sense diners, amb fred i amb por. La Sonia va ser explotada durant sis anys, i des d’en fa molts més, des que va tenir la força per mirar-se a si mateixa, ha decidit lluitar per intentar posar fi a un problema enquistat, tolerat, en què “els estats –subratlla– són els primers a violar els drets de les dones. Per acció o omissió, governants, senadors, l’Església, policies, les agències Internacionals... tota la societat n’és còmplice”. Hi ha una gran indústria, subratlla, amb les nostres vagines.
Parla clar perquè tot quedi clar. “Cal posar cara a aquests homes prostituents. Són a casa nostra, a la feina, són els nostres companys, els nostres germans. On hi ha un prostíbul hi ha complicitat política i policial, arriben diners per a l’Ajuntament. Hi ha complicitat entre aquests homes, el proxeneta i el tràfic de dones. I milers del dones són traficades cada any des de les zones pobres. Nenes de 16 anys que als 21 ja se les tracta com si fossin velles. Noies de 16 anys prostituïdes trenta vegades al dia, una gran indústria”.
Ara Sonia Sánchez té 51 anys i considera que per lluitar contra la prostitució cal fer entendre a tothom que només és violència. “Els homes que van de putes –diu– no compren sexe, sinó que practiquen la violència. Deixeu de fer-ho i no hi haurà prostitutes”.
Per això el seu activisme feminista se centra en la docència i la
“Abans de ser puta vaig ser filla, estudiant, germana... fins que la pobresa em va fer topar amb un ‘prostituent’”
prevenció no només dels joves, sinó de tots els col·lectius. Treballa a les escoles, a la universitat i també amb polítics, policies, jutges i jutgesses perquè sàpiguen veure el que significa la prostitució, que és esclavitud envoltada de silenci, assenyala.
Com va poder trencar aquestes cadenes? La Sonia parla per telèfon amb aquest diari perquè aquests dies és a Madrid per participar en les jornades internacionals sobre “Prostitució i tràfic de dones, i dilluns farà una conferència a Barcelona convidada per la Plataforma Catalana pel Dret a No Ser Prostituïdes per debatre les vies per eradicar aquesta violència total. Prostituïda durant sis anys, un dia la van colpejar brutalment, va arribar la policia, l’home se’n va anar tran- quil·lament i a ella la van detenir –a l’Argentina la prostitució està prohibida i no era la primera vegada–. Quan va tornar a casa va plorar molt i per primera vegada es va veure a ella mateixa al mirall. “Ja no em vaig mentir més, ja no em vaig dir que era una treballadora sexual perquè ho volia ser, que era lliure perquè fixava els meus preus i la meva vida. No era veritat, no és veritat”, explica.
Va fer el camí de sortida sola. El temps per recuperar el seu cos i reconeixe’l. Acariciar-lo, abraçar-se i estimar-se. El procés per tenir veu pròpia i finalment sortir del lloc de la víctima. No només volia transmetre dolor, sinó també interpel·lar la societat, fer-la reflexionar perquè, igual com ella, milions de dones són prostituïdes amb el consentiment de tots. Vol discutir sobre els privilegis de l’home en una societat patriarcal i proxeneta, plantejar on van tots aquests diners. I considera que s’han de restituir els drets econòmics, socials, culturals de totes les dones que han passat per això.
No s’ha de parlar de treballadores sexuals, diu, perquè ningú no tria ser-ho lliurement. Ninguna mujer nace para puta és el títol de llibre que va escriure el 2007, on condensa les seves reflexions a partir de l’experiència d’aquesta tremenda desconstrucció com a persona. El silenci, la solitud i la violència, com els d’aquell dia que en una whiskeria de Río Gallegos la van tancar tota sola amb 25 homes i, sense saber què passaria, ningú no li va dir res.
Torna a condensar els seus missatges de manera clara: no arriben els diners dels organismes internacionals per restituir els drets d’aquestes dones, sinó per mantenir-nos com a putes.
“Em van apallissar i quan vaig ser a casa vaig esclatar; vaig decidir que no em mentiria més”