La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els mites rossos
olga ivínskaia Vaig anar a Moscou a conèixerla personalment perquè Julie Christie la va convertir en un dels mites de la meva joventut
Sembla italià, però és barceloní. No té, doncs, l’audàcia o heterodòxia tèxtil de molts italians. Parlo de l’arquitecte Federico Correa, que va arribar a l’auditori de la Fundació Catalunya-La Pedrera i, després d’asseure’s en una de les butaques de la primera fila, el llustre de la seva sabata esquerra gairebé em va obligar a posar-me les ulleres de sol. Em vaig contenir perquè a la meva dreta seia Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, i Manuel Forcano, nou director de la Setmana de Poesia de Barcelona, poeta que sap, crec, hebreu i arameu, l’idioma que parlava Jesús. A més, molt oportunament, va arribar María del Mar Arnús, antiga rebel de l’escola Sagrat Cor de Barcelona, és a dir, rebel de casa bona, com va dir en certa ocasió el seu marit. María del Mar Arnús es va asseure al costat de Federico Correa i va aconseguir que aquella sabata esquerra perdés protagonisme i llustre.
Primer va ser el piano de Xavier Lloses. Després van aparèixer a l’escenari l’actriu Julie Christie i l’escriptora i traductora Marta Pessarrodona. La primera deia els poemes en anglès i la segona en català.
Ja veus, estimat i enyorat José Agustín Goytisolo, que he fet servir el verb dir tal com tu em vas ensenyar. Perquè Pepito Temperamento, és a dir, José Agustín, em va ensenyar que els poemes no es reciten o llegeixen. Els poemes es diuen. I sí, ella era allà: menuda i femenina, però amb caràcter. Al principi, així ho vaig intuir, crec que no li va sentar bé que les intervencions de Marta Pessarrodona mereixessin més aplaudiments que les seves. Feliçment, el gran aplaudiment final que va tancar l’acte li va retornar el somriure d’actriu.
Sí, allà hi havia Julie Christie: 74 anys molt verticals, els braços fent nansa, pantalons negres cenyits, camisa blanca amb el coll lleugerament aixecat. Abundava el blanc, el color que rejoveneix, en la seva figura. Les dues arrecades enormes que penjaven del lòbul de les seves orelles eren blanques; blanques eren les sabates planes de xarol i blanca era també la muntura de les ulleres. Un mocador vermell alegrava el cap i el rostre. Aquest mocador vermell i afavoridor semblava remetre inevitablement a aquells escenaris cinematogràfics soviètics, revolucionaris, controlats pel director David Lean, que ens van permetre conèixer-la al Novedades. Va ser en aquest cinema on es va projectar la pel·lícula Doctor Jivago. Aquella no era la seva primera pel·lícula, però molts la vam descobrir al paper de Lara.
Sí, allà hi havia Julie Christie: protagonitzant un dels actes de la Setmana de Poesia de Barcelona. I encara que ja sé que l’actriu no suporta que li recordin part del seu passat cinematogràfic, el cert és que, a molts de la meva generació, aquella bonica rossa amb uns immensos ulls blaus i llavis carnosos, aquella Lara, la protagonista de la pel·lícula Doctor Jivago, que ella interpretava, ens va esvalotar la primera joventut. Llavors els comunistes, també els espa- nyols, encara clandestins, parlaven malament de l’autor de la novel·la que havia fet possible la pel·lícula, l’escriptor i poeta rus Borís Pasternak, però a alguns, que no estàvem en el comunisme sinó al cinema i a la sessió contínua, tant ens feia.
O sigui, que, encara que en determinada casa particular i molt d’amagat, ens projectessin la pel·lícula soviètica El cuirassat Potemkin, jo preferia la molt menys intel·lectual i gens comunista Doctor Jivago, principalment per Julie Christie, que era rossa com els gira-sols. Gira-sols, bedolls i aquell comissari polític que sembla haver ressuscitat en la mirada de Pablo Iglesias o en la de la monja benedictina, és un dir, Teresa Forcades. Potser per tot això, mentre Julie Christie deia a l’auditori de la Fundació Catalunya-La Pedrera un poema de Philip Arthur Larkin, jo me la imaginava dient-ne un de Pasternak. Per exemple, aquell que diu, més o menys: “Ignoro si ja ha estat resolt per alguns / el gran enigma del nores,/ però aquí la vida és minuciosa com el silenci de la tardor”.
Observant les molt estudiades ulleres de muntura blanca de Julie Christie vaig recordar altres ulleres molt més pobres: les que feia servir la veritable Lara, és a dir, Olga Ivínskaia. Borís Pasternak es va inspirar en ella, la seva amant, per crear la protagonista femenina de la seva novel·la Doctor Jivago. Les ulleres d’Olga Ivínskaia no es desmuntaven perquè ho impedien diversos trossos d’esparadrap. Vaig anar a Moscou a entrevistar aquella dona o a conèixer-la personalment, perquè Julie Christie la va convertir, sense pretendre-ho, en un dels mites de la meva joventut.
Els mites.