Negra impotència

Josep Cuní em va fer una pregunta tan lògica i assenyada com insensata és la inevitable resposta: “La Unesco o el Consell de Seguretat no poden fer res per salvar Palmira?”. I amb la desesperança per la molt probable destrucció d’un patrimoni mil·lenari bellíssim i únic, la pregunta es fa extensiva: no es pot aturar l’avenç militar del Daeix?, no pot acabar la sagnia que amuntega, al pinacle de la vergonya planetària, milers de cadàvers? I amb les preguntes, les respostes ens deixen completament despullats davant la nostra pròpia ignomínia. Sí, es pot aturar, però no ho volem fer.

Per descomptat, l’afirmació anterior no és tan simple i es perd en un infinit de matisos, però al final queda l’os pelat: no volem.

Probablement no volem perquè caldria prendre decisions molt difícils, perquè els equilibris geopolítics són complexos, perquè bla-bla-bla, però el cas és que no ho fem. I la llista de febleses que ens mostren, alhora, tan febles davant l’avanç islamista, és demolidora.

Per resumir, estem atrapats en una triple espiral que ens aferra i ens inutilitza: d’una banda, una fallida sistèmica dels organismes internacionals, amb l’ONU convertida en un simple, car i irrellevant parc d’atraccions. I al Consell de Seguretat, la baralla a tres pel domini del món deixa el susdit sense cap domini; de l’altra, la nostra dependència energètica ens fa esclaus de dictadures islamistes que fa dècades que alimenten el salafisme arreu del món. I què esperàvem, que l’ou de la serp no fes eclosió? Milers de milions de dòlars dels nostres aliats del petrodòlar dedicats a fomentar una mirada extrema de l’islam, i quan creixen els monstres ens duem les mans al cap. És cert que l’Aràbia Saudita i companyia no envia gent del nostre país a la gihad, però qui creieu que ha finançat l’imam salafista de torn que els ha deixat el cervell podrit? I com creieu que influeix que aquests països poderosos utilitzin l’islam per imposar brutals tiranies? I si ens posem simpàtics, parlem dels amigots culers de Qatar, refugi de líders radicals i terroristes? Però, alhora, qui gosa posar el cascavell a un gat que garanteix el nostre benestar econòmic, bàsicament assentat en el petroli? “Em necessites, et posseeixo”, assevera una dita àrab, i a fe de Déu que ho compleixen.

I si això no fos prou feblesa, tenim una opinió pública que no s’indigna, ni es mobilitza, especialment aquells que sempre aixequen pancartes. Ho he dit i ho repeteixo, la indiferència de la progressia davant l’avanç de l’islamofeixisme és una traïció històrica a la llibertat. Quin desprestigi de gent que un dia havia estat referent! Sense pressió, ni manifestacions, ni indignació col·lectiva, els governants van despistant, incapaços de prendre decisions severes.

El problema no és que siguem inoperants i estiguem cagats. El problema és que els gihadistes ho saben.