Dignitat contra racisme

Essie Mae Anne Moody, cronista i activa defensora dels drets civils al profund sud dels Estats Units, que va combatre el racisme contra els negres des dels anys seixanta (conscient des de jove que no es toleraria en una societat lliure), va escriure unes cèlebres memòries – Coming of age in Mississippi (Majoria d’edat a Mississippi, 1968)–, document clau lloat pel senador Edward M. Kennedy per la lluita que hi feia contra la injustícia (“És la història del nostre temps”, va dir), i que va rebre, entre altres premis, el Best Book of the Year Award. Va ser escrit des del cor de la comunitat negra i explica què era néixer i créixer en l’era de Jim Crow.

El terme Jim Crow prové d’un popular personatge racista de ficció als Estats Units representat per un blanc, símbol del prejudici racial i segregacionista contra els negres pobres, d’origen rural i analfabets. Les lleis Jim Crow al sud, després de la reconstrucció al segle XIX, van ser aprovades i van persistir fins al segle XX: van substituir simplement l’esclavitud per la discriminació racial.

Les Memòries, relat que va donar sentit a la seva vida, són la narració incansable i ferma (sense estridència ni moralisme) de les penúries i injustícies de les quals va ser testimoni l’autora. Gairebé mig segle després de sortir publicada, l’autobiografia de Moody continua sent un destacat relat en primera persona sobre la desigualtat que van patir els afroamericans durant la seva criança i formació enmig de la misèria, així com sobre la discriminació i la violència que van impulsar l’autora a unir-se al moviment dels drets civils. A mesura que l’escrivia, Moody es va comparar a un gos que es gira “contra el seu amo, però aquest el subjecta fort i no hi ha res a fer”.

Rosa Parks va agafar notorietat quan va refusar cedir el seu seient en un autobús a Montgomery, Alabama, el 1955. Coretta King va ser la reina mare del moviment dels drets civils després

Cronista del sud dels Estats Units

Es veia com un gos que es gira contra un amo que la subjecta fort: “No hi ha res a fer”

de l’assassinat del seu marit, Martin Luther King, el 1968. Anne Moody, dona batalladora, acadèmicament dotada i amb un gran sentit pràctic, va ser incansable en la llarga marxa per la llibertat. Les seves memòries, de to realista i nervi indestructible, expliquen com va créixer la gran dels seus germans a Centreville, Missouri, en un dels estats més pobres de la Unió. La va educar una mare soltera, Elmira, i va viure l’explotació blanca. La seva mare, anomenada Toosweet, “massa dolça”, sovint se sentia cansada i deprimida, però sabia respondre a l’avi de la família quan la recriminava si alguna cosa anava malament, que “el Senyor m’ajudarà a cuidar els meus fills”. Va progressar tant a l’escola que un tutor blanc la contractaria perquè ensenyés els alumnes locals. El 1955, Emmett Till va ser assassinat per supremacistes blancs liderats pel Ku Klux Klan per haver xiulat presumptament una dona blanca, i anys més tard, quan Moody estudiava al Natchez Junior College, centre només per a negres, tres activistes dels drets civils van ser linxats per membres del KKK. Aquests fets motivarien la determinació de Moody de lluitar pels drets dels negres. Ella mateixa va estar a la llista negra del KKK. Va estudiar al Tougaloo College, també només per a negres, i va iniciar contactes amb diverses organitzacions inspiradores del moviment dels drets civils, entre les quals el Congress of Racial Equality (CORE), The National Association for the Advancement of Coloured People (NAACP) i The Student Non-Violent Coordinating Committee (SNCC).

Anne Moody va participar en la seguda històrica a la barra reservada als blancs d’una cafeteria de la cadena Woolworth al centre de Jackson el 1963, on una multitud blanca enfurismada els va ruixar amb quètxup, mostassa, sucre, farina i sal, a més de llançar-los trossos de menjar i pegar a diversos manifestants (ella va rebre cremades de cigarrets, un tall al coll amb el canto d’una sucrera, pebre als ulls i una bufetada, a més de ser arrossega-

ARXIU