Les mines antipersones

El cas Zaida esclata, altre cop, en passar la pàgina del diari. Ho fa com una mina antipersones, com les que aquesta militar (ja ex) es podia haver trobat de missió al Líban o Kosovo. Això va ser abans de patir sis anys –dos de provats– d’assetjament sexual per part del seu cap, llavors un coronel que, sí, va acabar condemnat per això. Les mines antipersones destrossen cossos, esqueixen membres, et rebenten per dins i per fora. Zaida Cantera es deu sentir totalment destrossada, amb un passat difícil d’oblidar, un futur incert i sense la carrera per la qual es va formar.

La seva història no es tanca aquí, amb la seva jubilació de l’exèrcit amb la pensió màxima. Només queda conclòs des del punt de vista administratiu. Morenés s’ha tret el problema de sobre. A Defensa li toca passar del bla-bla-bla als fets, començant pel protocol antiassetjament a les forces armades. A l’exèrcit li cal humilitat, encara que li costarà i molt de canviar la imatge masclista i revengista que deixa aquest cas sobre els uniformats. I a la víctima li correspon tancar les ferides i començar a viure, tant de bo.

Una comandanta va ser assetjada i reassetjada per un valent coronel a qui van cobrir uns valents oficials als quals, alhora, un ministre va donar suport. Zaida Cantera va viure un infern. Una guerra sense treva també per a altres dones que, en altres àmbits laborals, tampoc no tenen cap més remei que plantejar la denúncia davant els seus superiors, entre els quals el seu assetjador.