Elogi dels polifacètics

Diuen que la cultura oficial ha donat la benvinguda a Yoko Ono. Que per fi ha estat reconeguda després de dècades d’incomprensió (encara sort que ha arribat als 82, qualsevol altre ja estaria criant malves!). Diuen que el reconeixement ha trigat tant perquè mai no ha caigut bé, sempre injustament considerada culpable de la dissolució dels Beatles, ja veus quina tragèdia: a ella li agradava John Cage i, encara pitjor, va fer que el seu home s’adonés que la música que feia amb el grup de Liverpool era una mica massa, diguem-ne, previsible... Diuen que potser ha trigat tant a ser reconeguda perquè és rareta, i les seves peculiars performances han desconcertat els amants de la cultura (oficial?). Diuen que el reconeixement ha trigat perquè la seva substància creativa sempre va estar a l’ombra del talent del John Lennon i ningú no pot dubtar que el fet de ser dona hi ha tingut molt a veure.

Però jo sempre he pensat que la raó fonamental d’aquest reconeixement endarrerit és la seva mania de fer coses diferents. A la gent ens agrada que els altres facin sempre el mateix. Ens agrada poder dir “va consagrar la vida a la pintura” (o a la ciència, o al tetris). Ens agraden els que consagren el seu temps, no els que el profanen. Yoko Ono s’ha passat la vida experimentant i mai no han pogut classificar-la: és escriptora, cineasta, cantant, compositora? Què és això de deixar-se tallar pacientment el vestit sobre el cos o de fotre quatre esgarips esgarrifosos davant d’un micro?

Experimentar amb un cert èxit ara una cosa, ara l’altra provoca irritació i rebuig. Potser també enveja: costa d’acceptar que hi hagi persones que fan bé moltes coses mentre que d’altres no n’encerten ni una (però qui ha dit que la vida sigui justa?). Ara bé, el més increïble és que això passi també en el món de l’art. És a dir, que també el món de l’art (on la noció d’efímer és reina) tingui aquesta dèria per la persistència, que funcioni com tota la resta: també en el món artístic els polifacètics desperten sospites mentre que els que van fent el mateix (fins i tot si fan nyaps) són vistos amb complaença. Al meu parer, la persistència sempre ha gaudit d’un prestigi excessiu: continuar amb la mateixa dona, amb els mateixos amics, amb les mateixes aficions, amb la mateixa feina... Si aguantes molts anys fent el mateix fins i tot et regalen alguna cosa (el típic rellotge, per exemple). És clar que si aguantes molts anys experimentant també et regalen alguna cosa, com ara, en el cas que ens ocupa, una càlida benvinguda de part de la mateixa cultural oficial que sempre et va marginar i maleir... Estrany, oi? Què és això de deixar-se tallar pacientment el vestit sobre el cos o de fotre quatre esgarips davant d’un micro?