Que Déu les beneeixi, amén

No em digueu que no està sent una campanya electoral entretinguda. Tenim un president autonòmic (Monago) que va trobar un bon forat en el sistema educatiu i es disposa a omplir-lo amb l’assignatura del hip-hop, tot i que ignoro en quin nivell. Tenim abundants candidats a alcaldies que es proposen anul·lar la reforma laboral. Es prometen tants llocs de treball que no s’entén la resistència de García-Margallo a assumir una quota de refugiats. Esperanza Aguirre i Ana Botella es llancen foc amic com si, efectivament, fossin companyes de partit. Aznar no cita Rajoy per equivocació quan prodiga lloances del PP. Pedro Sánchez i Susana Díaz s’estimen tant que fan un míting plegats i sembla la notícia del segle. I, definitivament, no- més pagaran impostos els rics. En alguns casos, els molt rics.

Amb tot, els personatges més seductors de la campanya i el seu entorn són les monges Teresa Forcades i Lucía Caram. Aquesta última es va definir ahir, segons llegeixo al web de La Vanguardia, com “la monja cojonera”, feliç descripció del seu paper i felicíssima conjunció de dos conceptes que no s’havien unit mai, excepte per a la insinuació de pecat contra el sisè manament. Fins ara participaven en el que Rajoy anomenaria democràcia tertuliana, que ha esdevingut en plataforma de llançament de candidats disposats a ficar la mà al plat dels polítics professionals.

Però això de les monges va molt més enllà. Sor Lucía ha estat cridada al Vaticà: ja és un problema canònic. I sor Teresa es disposa a inaugurar una autèntica porta giratòria: demanarà l’excedència com a monja i tornarà al convent si no aconsegueix governar la nació catalana. Teòlegs, bisbes i documentades sotanes espremen la doctrina per discernir si són davant un dret polític superior a les obligacions de l’hàbit o s’imposa la no-ingerència en assumptes mundans. I els polítics espremen els seus poders per tenir-les a prop Mireu, germanes, que en política es donen cita els set pecats capitals i algun més si parlen a favor seu o silenciar-les si prediquen en contra.

Aquest cronista es refugia en el clàssic “doctors té la santa mare Església” per evitar una opinió que sempre seria insolvent. Però es veu obligat a fer una llevíssima advertència, sobretot a sor Lucía, i deixo sor Teresa per a les eleccions del setembre: si entra en la política activa una ment pura com la seva i si actua en mítings per encomanar-los de virtuts cristianes, estaré disposat a donar-li la benedicció que potser li nega el Nunci de Sa Santedat. Però mireu, germanes, que en política es donen cita els set pecats capitals i algun més. Això obliga a confessar-se molt, que no és costum polític. I obliga a actes de contrició, menys freqüents encara. Que Déu les beneeixi, amén.