Michael, lliure de la cancel·lació
un compositor negre. El festival Wattstax, concebut com una mena de Woodstock negre i celebrat a Los Angeles l’any 1972, va ser el cant del cigne del segell. El mèrit executiu de la resurrecció va ser completament de Bell. Però, com sintetitza Axton, «la cosa es va sortir de mare».
Per començar, el contracte de distribució subscrit amb CBS no només va ser renegociat molt a la baixa després de l’acomiadament de la companyia del llegendari Clive Davis, sinó que els discos de Stax van deixar d’arribar a les botigues. CBS tenia entre els seus artistes Earth Wind and Fire, Sly & The Family Stone i The Isley Brothers, i distribuïa les produccions de Philadelphia International, que va ser la força dominant en la música negra dels 70. Per continuar, Hisenda va començar a investigar Stax. I, per acabar, el banquer de capçalera de Bell i ell mateix van ser acusats de conspiració per defraudar l’Union Planters Bank. Stax va ser clausurada amb una ordre federal de fallida el 12 de gener de 1976. Bell va ser-ne absolt i manté la teoria del complot a Stax. Soulsville U.S.A., subratllada per cordes tristes.
Pot resultar sorprenent l’abundància de tributs a Michael Jackson que continuen proliferant en les nostres cartelleres, ja sigui en forma d’artistes clònics o d’espectacles teatrals, amb títols com
Michael’s legacy; Michael Jackson, el rey del pop; Michael, the experience; The legend – King of Pop i
Michael is back. I ara aviat tindrem l’esperat film Michael, un
biopic protagonitzat pel seu nebot Jaafar, que s’estrenarà a l’abril del 2025.
L’atractiu de Michael Jackson, 15 anys després de la seva mort, i a diferència de Woody Allen, no es despenya pels precipicis de la cancel·lació, encara que hagin tacat la seva aura les acusacions greus d’abús als menors a qui convidava a dormir al seu llit. Al seu dia, les denúncies van ser arxivades: la de 1993, després que Jackson pagués 19 milions a una família (es podria llegir com a senyal inculpatori, però tampoc deixa en gaire bon lloc els pares), i la de 2005, per falta de proves.
El documental Leaving Neverland (2019) va reobrir ferides, però d’altres, com Square one i
Neverland first hand, van fer de contrapès. L’obstinació a satanitzar Jackson revela un biaix, i al seu torn són ridícules certes defenses del seu honor: cap de nosaltres va estar allà, a la famosa habitació.
Ha prosperat la idea segons la qual, si un creador comet uns actes reprovables, s’enfonsa tot, tant ell com el seu treball, i aquesta exigència respon a una necessitat abusiva d’idealitzar els autors de cançons, pel·lícules o llibres. Ens encanta pensar que qui ha fet una gran obra és, a més, maquíssim, noble i virtuós; i sí, és bonic quan passa, però ¿tan fràgils som que no podem suportar que aquest autor genial, la producció del qual ens ha xiulat, potser no sigui un ciutadà moralment exemplar? ¿Per què ens hem tornat tan formidables i imperatius? És més, en aquest temps propici a l’escàndol, ¿sobreviuríem tots a una lupa pública que audités cada un dels nostres petits actes? ¿Qui té els nassos de posar-se a si mateix com a model d’alguna cosa?
Sigui com sigui, el món manté en el seu lloc Michael Jackson, autor d’algunes de les cançons més excepcionals del segle XX. Potser és perquè ja és mort i el que va fer ja està fet. Si ara encara fos viu, ¿podria sortir de gira sense patir boicots? És igual, la seva estela és perceptible en ídols actuals com Beyoncé, The Weeknd, Jason Derulo i tants d’altres, i no s’esgota el culte a temes com Off the wall, Thriller o Bad per raons tan excèntriques i esbojarrades com les estrictament musicals.