Ingebrigtsen i Kipyegon relaten les seves històries de redempció
El migfondista noruec conquereix l’or en els 5.000 després de caure del podi en els 1.500, mentre que la corredora kenyana guanya el 1.500 després de conformar-se amb la plata en 5.000.
Una de les imatges dels anteriors Jocs Olímpics va ser l’abraçada en un estadi buit per la pandèmia entre l’italià Gianmarco Tamberi i el qatarià Mutaz Essa Barshim, que van decidir no continuar saltant i compartir la glòria olímpica amb un doble or en altura.
Els dos estaven presents ahir en el tancament de l’atletisme en un atapeït Stade de France (a l’espera de la marató femenina d’avui), però aquesta vegada no hi va haver abraçada. El transalpí va confirmar els dubtes de la qualificació i va acabar onzè després de no poder amb els 2,27 (va superar a la tercera els 2,22).
Mentrestant, Barshim va ser bronze amb 2,34 i no es va repetir per res l’ocorregut a Tòquio, ja que el nord-americà Shelby McEwen i l’australià Hamish Kerr van fallar els seus tres salts sobre els 2,38 i van decidir anar al desempat, on va regnar l’oceànic al saltar a la primera. Va córrer cap al centre de l’estadi com si es tractés de la seva compatriota Jessica Hull.
Tornar a guanyar
Els grans atletes odien perdre i se saben refer després de les derrotes com acaben de demostrar Jakob Ingebrigtsen després de la seva quarta posició en 1.500 i Faith Kipyegon després de la seva plata en 5.000 per darrere de la seva compatriota Beatrice Chebet i... gràcies, perquè va ser desqualificada en primera instància per utilitzar els colzes en excés.
L’escandinau va optar per una tàctica diferent de la final de 5.000 després de tornar a córrer amb orelleres els 1.500 i caure com en els dos últims mundials en mans dels britànics Jake Whightman (a Eugene
2022) i Josh Kerr (a Budapest 2023). A París 2024 ni tan sols va pujar al podi. Va ser quart.
Ingebrigtsen va deixar que els etíops portessin el pes de la carrera i fins i tot l’hispanoburundès Thierry Ndikumwenayo va manar durant una volta. El seu moment era l’últim 400 i allà no va vacil·lar, guanyant amb molta més claredat que l’any passat a Budapest, quan va superar el castigat hispanomarroquí Mohamed Katir als últims metres.
El campió olímpic del milqui a Tòquio ni tan sols va mirar enrere per travessar la meta clarament primer amb 13:13.66 i amb una felicitat que va expressar més de l’habitual, per davant del kenyà Ronald Kwemoi i de Grant Fisher. El nord-americà va repetir la medalla del 10.000 amb una espectacular recta que va fer fora del podi el refugiat Lobalu.
Si fa o no fa el mateix va passar a la final femenina de 1.500. Faith Kipyegon venia de patir una decepció als 5.000 metres, on va ser superada per la seva compatriota Beatrice Chebet en l’última recta i fins i tot va estar a punt de perdre la platja al ser desqualificada i posteriorment requalificada.
La de Segòvia, onzena
La recordwoman mundial de la prova va prendre el lideratge al penúltim pas per meta i va anar accelerant per vèncer amb 3:51.29 (rècord olímpic) mentre per darrere primer l’esmentada Jessica Hull i sobre la meta la britànica Georgia Bell treien de les medalles l’etíop Welteji, mentre la de Segòvia Águeda Marqués era onzena amb una altra marca personal.
La final de 100 tanques va ser excitant i va implicar la primera i única medalla de l’atletisme francès en aquests Jocs amb Cyrena SambaMayela com a protagonista gràcies a la seva plata, a una centèsima de la sorprenent nord-americana Masai Russell i amb la boricua Jasmine Camacho-Quinn.
Mohamed Attaoui, una de les grans estrelles actuals de l’atletisme espanyol, va acabar el cinquè en la final de 800 més exigent de la història. L’atleta establert a Cantàbria des dels 6 anys va acabar amb 1:42.08, a només quatre centèsimes del rècord d’Espanya que va aconseguir el mes passat.
La carrera va coronar el kenyà Emmanuel Wanyonyi amb 1:41.19 (tercera marca de la història), amb plata per al ja excampió canadenc d’origen sudanès Marco Arop i bronze per a l’atleta algerià Djamel Sedjati. El migfondista espanyol va igualar la cinquena posició d’Adri Ben fa tres anys a Tòquio.
Amb tan sols 22 anys, l’atleta nascut a Beni Melal va emergir la temporada passada quan va estar a punt de passar a la final dels 800 del Mundial de Budapest en el seu debut com a internacional absolut i fa dos mesos es va penjar la plata en l’Europeu de Roma. Integrat a l’estructura d’On Running a les ordres del prestigiós alemany Thomas Dreissigacker, Attaoui arribava a París amb crèdit després de destrossar el rècord nacional de Saúl Ordóñez.
Lluita fins al final
La final es presentava per als interessos espanyols com una dualitat contraposada. D’una banda, estava permès somiar amb les excel·lents prestacions en els últims dos anys i, per una altra, la prova que més ha crescut en les últimes temporades i el nivell dels seus rivals dotava el somni d’un caràcter gairebé quimèric. I la veritat és que va lluitar pel podi fins al final.
Wanyonyi va llançar la carrera amb Attaoui a cua de grup i progressant en l’antepenúltima recta. En la contrarecta va apressar i es va ficar en la batalla per la corda. La seva actuació va ser portentosa i fins i tot va estar a punt de batre el seu rècord nacional. Ha nascut una estrella.